L'humorista progre i els botiflers del CAC

En Pepe Rubianes és un actor que triomfava entre els alumnes xinesos i marroquins que aprenien català als tallers de llengua de secundària. D'això en sóc testimoni; tot just començava "Un hora en blanc", s'acabava l'avorriment del "Digui, Digui" i ja tenies l'alumnat bavejant amb el macarra que representava en Rubianes.

Ara bé, en Rubianes no ha practicat massa la seves habilitats com a catalanoparlant. Fet i fet, una flor mai farà un estiu. Per mi sempre ha estat un actor resident a Catalunya i para de comptar. Quan tohom riu amb en Rubianes, jo no puc deixar pensar en la subtil espanyolització que s'amaga darrere del seu humor.

Ironies del destí: ara resulta que l'humor de "provincias", fins i tot el que hom fa en l'única llengua oficial de l'Estat, resulta que emprenya a la capital de l'Imperi. Rubianes s'ha convertit en el blanc de les ires espanyolistes i per si no n'hi hagués prou el Consell Audiovisual de Catalunya, injuriat per "intervencionista", ara es fa perdonar la seva existència i ha emès un comunicat miserable i ridícul, que demostra fins a quin punt arriba l'autoodi de la classe política que governa la Comunidad Autónoma de Cataluña.

Espanya és, ha estat i seguirà sent, eternament ufanosa i superba: els seus símbols són intocables, la seva "unidad de destino" indestriable, la seva monarquia "sagrada"... i així fins a fartar-nos. I vet aquí, que el bo d'en Rubianes, en un gest de complicitat ideològica amb els progres que tant l'apalaudeixen en les seves gales bilingües, ha dit a El Club de TVE3 allò que ben pocs catalans gosen verbalitzar: 'Ojalá les exploten los cojones y se vaya a la mierda la puta España'.

Fa gràcia, però espero que l'afer Rubianes obri els ulls a molta gent. Com a colofó, us adjunto una fotografia de la darrera edició de la botifarrada a la hispanitat celebrada a Mataró... aquest és l'exemple a seguir si volem deixar de ser una colònia i recuperar la nostra independència.

QUÈ FER AMB LA MANIFESTACIÓ DEL 18-2?

A veure si animem més aquest bloc, que sembla que li costi una mica d'arrencar. Proposo que obrir un debat sobre si participar o no en la manifestació del dia 18. Si ja sé que en la nostra tertúlia dels dimecres al Pa i Trago n'hem parlat i la gent no estava gaire per la feina. Però penso que ara la situació política ha canviat, sobretot després de l'enculada de CiU. En els darrers dies, tot sembla indicar que s'està congriant una mena de tsunami de dignitat patriòtica, de gent que ja n'està fins al capdamunt de tant polític de baixa estofa i que serà precisament aprofitant l'avinentesa d'aquesta convocatòria que tocarà terra. Així, doncs, el dimecres que ve proposo debatre si hi participem.

Personalment, penso que seria d'obligada assistència si ha de servir per pressionar ERC per tal que mantingui la seva postura contrària al nyap, així com per augmentar la tensió a l'interior de CiU, on els sectors sobiranistes s'estan rebotant cada cop més. Ara bé, aquest argument no seria vàlid si, ERC passa pel tubo abans del 18 de febrer. Els ecspanyols no són imbècils, i segurament pressionaran ERC perquè dimiteixi abans d'aquest dia, per la qual cosa els espera una via crucis considerable (dit sigui de passada, les amenaces de represàlia ja han començat, tant per la boca de Duran i Lleida com, molt més serioses, de La Caixa).

En el cas que ERC s'hagués rendit abans del 18, opció que malauradament no es pot descartar, la manifestació només tindria sentit si es pretén crear un nou Moviment Cívic per la Sobirania, al marge dels partits, però la viabilitat del qual seria força difícil, atès que rebria atacs duríssims de totes bandes.

Per altra banda, penso que ERC segurament, si té prou marge per aguantar les pressions, esperarà a veure els resultats de la manifestació, entenent-la com un sondeig de l'estat de cabreig o indignació de la "bona gent" (és a dir, d'aquells als que els polítics poden donar pel sac quan, com i on vulguin). Si el tsunami assoleix proporcions considerables (entre 500.000 i 1.000.000 de persones, posem el cas), segurament seria una bona excusa per marcar línia i afermar-se en el vot contrari al nyap. Si la participació és més baixa, doncs, segurament optaria per entrar a la cleda, com les ovelles empaitades pel gos d'atura.

Bé, com podeu veure, plantejo que ERC actuarà en tot moment no en funció de principis, sinó en clau estratègica, en funció dels seus interessos. Això és la realpolitik i la resta són punyetes.

Per altra banda, he de dir que de l'eslògan de la manifestació Som una Nació i tenim el Dret a Decidir, no m'acaba de fer el pes. L'expressió Som una Nació, l'he trobada sempre massa afirmacionista i estàtica, massa pujolista, per entendre'ns. Sempre he pensat que la ideologia afirmacionista pretèn fer passar bou per bèstia grossa i cau en un panxacontentisme i crida a l'immobilisme, al presentisme. De fet, al Quebec, les tesis afirmacionistes són defensades per aquells sectors nacionalistes més lights que es conformen amb un reconeixement de la identitat nacional quebequesa a l'interior de la federació canadenca. La segona part de l'eslògan em sona molt del constitucionalisme soviètic, on es tenia dret a moltes coses, però pràcticament no se n'exercia cap. No es tracta de "tenir dret a", es tracta de "decidir" i punt. Bé, però fent un exercici de generositat, m'empasso aquestes crítiques i mal que em pesi, accepto l'eslògan, sempre i quan, això no sigui obstacle perquè un cop en la manifestació, si és que hi assisitim, es pugui cridar amb totes les nostres forces INDEPENDÈNCIA!

La discussió resta oberta.

L'Estatut de les faves comptades

Ara que l'acord Zapatero-CIU per donar llum verda als retocs del text estatuari de la Comunidad Autónoma de Cataluña ja és un fet, m'ha retornat a la memòria el lema que fa una colla d'anys els Maulets vàrem pintar en una paret de la Ciutat Meridiana: "L'Estatut no és la solució. Independència i Revolució". No vull pecar de maximalista, però segueixo pensant el mateix.

Dos apunts sobre el pacte entre sociates i convergents.

Formalment, són com el gat i el gos, però a l'hora de la veritat te'ls trobes junts i amorrats al piló. Vet aquí, que el pacte de l'estatut és l'enèsima reedició de la "sociovergència", que no és altra cosa que la comunió d'interessos d'una classe social (burgesia?). L'amic Sort apunta bé quan retreu a Artur Mas la seva manca d'ambició nacional: "No pensis que Catalunya és només La Vanguardia, Sarrià-Pedralbes-Sant Gervasi, Cadaqués-L'Empordà i la Cerdanya". Lamentablement, aquests són els paràmetres de la nostra classe dominant, siguin del pesecé o de convergència.

Una hipoteca a trenta anys.

Em sap greu ser pessimista. Però és dilluns i La Vanguardia ho pontifica amb claredat: "ni España se rompe, ni Catalunya avanza hacia las aguas turbulentas de la secesión. El pacto del Estatut será beneficioso para la estabilidad política española y para los retos que este país deberá afrontar a medio plazo en un horizonte internacional y económico lleno de interrogantes". És evident a qui beneficiarà aquest pacte...

Personalment, no puc deixar de pensar en el meu fill, l'Otger, nascut fa pocs dies. Son pare i sa mare, independentistes convençuts i militants, hem estat incapaços de trencar les cadenes de l'opressió i pagarem el preu d'una hipoteca, tant o més gravosa que la que haurem de demanar d'aquí poc pel pis. A 30 o 40 anys? Ara per ara és difícil dir-ho, perquè el daltabaix d'ERC i l'atomització de l'esquerra independentista, no presagien res de bo. L'esperança està en el jovent. Cal una nova generació de catalans i de catalanes, desacomplexats, nacionalment conscients i socialment compromesos per albirar una escletxa de llum.

Sols davant del perill.

Malgrat les festes i les celebracions d'espanyolitat continguda sota l'etiqueta "federalitzant", cal recordar i no oblidar que l'Estatut regional de la Comunidad Autónoma de Cataluña no ha resolt res, però en canvi, sí que ha despertat "la fera". Espanya ens espera a cada cantonada amb el ganivet prest per esquilar-nos i, si els vaga, ens mataran el poc d'orgull i de catalanitat que ens resta.

Desarmats, sense organitzacions independentistes, sense forces d'esquerres i sindicals compromeses, no anirem enlloc. Tenim feina (!) i, ja us ho havia dit, cal començar de cap i de nou.

Juli Cuéllar

SOBRE ELS PAPERS

Malgrat que corro el risc d'excitar l'amic Borràs, considero que, amb tots els matissos que calguin, el retorn dels Papers de la Generalitat, és quelcom comparable al retorn de Tarradellas, en el sentit que, novament, es produeix un reconeixement de la legalitat republicana, i doncs, una nova derrota del franquisme i dels seus hereus. Per descomptat que hi ha molts peròs a com s'ha fet. Però veure histèrics els ecspanyols és d'allò més reconfortant. La humiliació no la poden ni tan sols suportar, per molt simbòlica que sigui. I juro que quan arribin a Barcelona brindaré amb cava (que no sigui ni Freixenet ni Codorniu, per imbècils), possiblement de la casa Jané Ventura, que per alguna cosa són familiars llunyans meus. Les victòries que obtenim costen massa per no celebrar-les.

Només vul acabar aquest post, donant les gràcies a tots aquells que s'hi han deixat la pell en aquesta aposta. Començant pel propi Enric Borràs i seguint per la resta d'impulsors de la Comissió de la Dignitat, i per descomptat a tot el poble català. També cal agrair la solidaritat de molts intel.lectuals i acadèmics d'arreu del món, que han fet pressió per aconseguir el retorn de la documentació i que s'imparteixi justícia. Si bé cal ser conscient que encara hi ha feina per fer i que tots els documents particulars encara romanen segrestats a Salamanca. Fins que tots ells no retornin als seus propietaris i/o hereus, no s'haurà fet plena justícia.

Una petita gran troballa!

El doctor José Maria Murià, que és historiador i viu a la capital de l’Estat de Jalisco (Mèxic), m’ha fet arribar aquest text inèdit del seu pare. Em sembla un text excepcional, atès que en unes breus línies, amb un estalvi de mots quasi gasiu, en Murià fa un retrat de la reraguarda que es trobà a la capital de Catalunya en retornar del Front de l’Ebre.


ARRIBO DEL FRONT...

Arribo del front, encara porto a la cara la crosta espessa de la pols d’aquells camins infernals.
Els ulls em fan pampallugues. Quanta llum! Quants colors! Allà tot és igual.
Passen dones boniques, lluents, perfumades. Instintivament, m’aparto. Porto tanta brutícia al damunt...
Els carrers són llisos, d’una llisor que no s’acaba mai. Les meves espardenyes hi rellisquen i amb prou feines bellugo les cames. Quin bo que dóna caminar!
La gent porta sabates i netes! Quines paradoxes. Aquí no se’n necessita.
Mira: un bar. Hi ha uns senyors que seuen, voltant les taules, en unes cadires que els aguanten tota l’esquena. Prenen una beguda fresca, que gela el got. Aquelles basses d’aigua calenta i bruta...
Algú em mira amb un posat de curiós. És clar, si faig un goig que enamora amb la meva toilette!
Trobo un conegut. Hola, d’on vens? què fas? etc. etc. Resultat: que a Barcelona no s’hi pot viure. És un infern, t’hi mors de gana i de fàstic. Per anar a dinar, el conegut, ha de fer un quilòmetre a peu, perquè els tramvies van massa plens. On va a dinar? A uns menjadors populars, amb taules ben parades i servides per cambrers. Donen dos plats i postres.
Els meus companys a allà dalt, a hores d’ara formen una renglera, amb el plat a la ma, tot esperant desfilar per davant d’una caldera plena de sutja, mentre un sol inclement els rosteix l’ànima que els aguanta.
M’hi anava a malhumorar, però una esperança tot rosada m’esvaeix els mals pensaments: avui dormiré en llit!

[Barcelona, estiu de 1938]

[Tractant de posar un xic d’ordre als papers del pare n’he trobat un més. Molt mal tractat que, d’una manera precipitada, explica aquesta experiència que va tenir en una de les poques escapades que va fer a Barcelona, mentre era soldat voluntari al front de l’Ebre.
No m’ha costat gaire de transcriure. Li he fet només un afegit, el de la data, que es nota de sobres pel mateix text i he tingut l’atreviment d’esmenar-li una paraula: ell va escriure “esveiex” i el diccionari m’ha dit que s’ha de dir “esvaeix”. A mi m’ha colpit la seva senzillesa de dir molt amb tant poques paraules.
José M. Murià (Guadalajara, gener de 2006)]

VW versus SEAT. Dependència i neoliberalisme

L'ERE de SEAT, imposada pel grup Volkswagen (VW) planteja amb tota cruesa que l'economia catalana és dependent i viu sotmesa als dictats del neoliberalisme europeu. Com sempre, les solucions a mans dels empresaris són les mateixes: més inversió de diner públic per eixugar les pèrdues (?), més productivitat i més flexibilitat laboral. És evident que som davant d'un intent desacarat d'usar la reestructuració de SEAT com a punta de llança de la nova reforma laboral que els sindicats lacais de Madrid (CCOO i UGT) volen pactar per adequar-se a la directiva Bolkestein.

Recomano que llegiu amb atenció la notícia que publica l'Avui; i, tot seguit, us convido a rumiar entorn de les magres expectatives sociolaborals que ens han programat: increment dels tipus d'interès, precarietat laboral, acomiadaments...

Davant d'això cal preguntar-se, què hi diuen els textos dels estatuts d'autonomia que hom proposa reformar? Com ja vaig explicar, res de res. Tant per tant, per què tants escarafalls? Per què cal donar suport a uns textos que no avancen en la direcció de consolidar un marc nacional de relacions sociolaborals favorable als interessos de les classes populars?

Els companys de la CGT de Mataró, gent inquieta de mena, m'han demanat que els donem suport en les accions que han previst per dijous 19 de gener. Fet! No cal que m'ho demanin, avui és SEAT demà serem la resta de treballadors i treballadores. "L'única lluita que es perd, és la que s'abandona"

A VEURE SI LA GENT S'ESPAVILA!

Ara que comenceu a entrar en el blogs, seria bo que pengéssiu un missatge de benvinguda.

FOT-LI CANYA!

Més aquí