La meva primera Universitat Catalana d’Estiu de Prada

Quaranta anys enrera jo en tenia vint-i-set, i era pare de la Mireia, tres anys abans el (1965) la IV Brigada de Investigación Social, adscrita a la Brigada Politico Social (BPS) ens havia detingut a Sabadell el mes de gener a en Carles Castellanos i a mi per repartir propaganda obrera. Durant quatre dies amb les seves llargues nits sense dormir rebérem les atencions dels funcionaris de la BPS en forma de pallisses a les nits, i de dia sense poder seure. Per sort, el 1962 M.Fraga Iribarne havia estat nomenat Ministro de Información y Turismo iniciant-se un procés “d’obertura” del règim, de la Comissaria de Via Laietana passàrem a la Presó Model on poguérem descansar i se’ns afegí l’advocat Joaquim Ferrer Mallol. El Tribunal de Orden Público (TOP) ens acusava d’associació il·lícita i de propaganda il·legal, el nostre delicte era ésser militants del Front Nacional de Catalunya (FNC) i lluitar contra el feixisme espanyol que ens volia anorrear com a nació i com a treballadors.

A causa del nostre delicte estàvem fitxats com a “rojo- separatistas i antiespañoles” per tot això no em van voler donar el passaport, de fet jo només volia ésser català i actuar en conseqüència.
Necessitava el passaport perquè malgrat que, esmorteït per la censura, el ressò del maig del 1968 ens havia arribat, sabíem de la matança d’estudiants el 24 de juliol a la Plaça de les Tres Cultures de ciutat de Mèxic, havíem participat el març d’aquell mateix any a l’escissió per l’esquerra del PSAN del FNC, que representà el pas del vell separatisme d’Estat Català al modern independentisme forjat amb les aportacions dels moviments d’alliberament nacional, d’Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina, les experiències i les teoritzacions de la lluita del poble vietnamita, primer contra els colonitzadors francesos i després contra els ianquis, la Segona Declaració de l’Havana del febrer de 1962, els textos teòrics del psiquiatre martiniquès Frantz Fanon, les experiències de la revolució algeriana, alguns d’aquests plantejaments teòrics tenien punts de contacte amb les tesis que havien elaborat organitzacions polítiques catalanes dels anys trenta, que es reclamaven hereus d’un marxisme heterodox, com el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) o el Partit Català Proletari de Jaume Compte,tots dos amb unes línies clares sobre l’exercici del dret democràtic a l’autodeterminació, és a dir, malgrat la dictadura força coses es movien.

Em sembla que fou a l’Enciclopèdia Catalana, on jo havia començat a col·laborar, que m’arribà la informació que el Grup Cultural de la Joventut Catalana i el Grup Rossellonès d’Estudis Catalans (GREC) celebraven del 26 al 31 d’agost del 1968 unes Diades de Cultura Catalana a Prada, en el programa s’esmentava el professorat entre d’altres hi havia: Pere Verdaguer, que mantingué una llarga fidelitat a la UCE, el professor occità Robert Lafont, Pere Ponsich, Lluís Serrahima, Francesc Vallverdú, en l’apartat d’espectacles trobem en Lluís Llach, la Dolors Laffite, l’equip organitzador estava format entre d’altres per Miquel Mayol, Andreu Balent, Joan Pere Pujol i Reinald Dedies.
Jo vaig creure que la Brigada Politico Social no havia de decidir si jo podia o no podia, anar a les Jornades Culturals de Prada, que de fet, aquesta era només una decissió meva. El problema a resoldre era com passar a l’altra banda de la frontera sense passsaport, i com sovint s’havia fet a la nostra terra vaig optar per passar la frontera a peu.

Jo sense cap mena d’experiència com a muntanyenc, em vaig plantar al Monestir de Núria, amb un mapa de l’editorial Alpina, amb la idea de travessar el Pirineu pel Nou Creus. Els dos primers dies de l’estada a la cel·la del Monestir, una boira intensa no deixava veure més enllà del nas, al tercer dia la boira escampà i vaig decidir d’iniciar l’ascensió, procurant d’evitar una topada amb la guàrdia civil que vigilava el límit de la línia fronterera.
Vaig aconseguir de carenar el Nou Creus i arribar als Estanys de Carançà, allí el meu mapa s’acabava, sort que vaig trobar un muntanyenc de debò que anava amb la seva filla, que es va plànyer de la meva gosadia i em va guiar per tot aquell muntanyam, que jo acostumat als turonets del Maresme mai m’hauria imaginat, el pare i la filla em deixaren sa i estalvi a l’estació de Toès on vaig agafar el tren que em permeté d’arribar a Prada després d’unes onze hores de caminar, amb unes butllofes als peus que en rebentar-se em causaren molèsties.
A Prada hi vaig trobar la Roser Latorre, fidel assistent a la UCE com a professora de llengua catalana i amiga meva de l’Enciclopèdia Catalana, una persona sensible i de tracte exquisit el seu pare Domènec Latorre i Soler fou afusellat pels feixistes espanyols el maig del 1939 per la seva militància independentista.
La Roser Latorre em confirmà que la meva inscripció a les Diades de Cultura Catalana amb el pseudònim de Pere Màrmol, era a la llista dels inscrits, suposo que subsconcientment vaig triar el pseudònim de màrmol per a definir la fermesa de la meva decisió.
De tornada de les Diades de Cultura Catalana a Prada el batlle d’un poble de les rodalies de Prada, em portà amb el seu cotxe fins a Les Salines, a la ratlla fronterera, caminant una mica vaig arribar fins a Maçanet de Cabrenys, havia tornat a entrar a la Catalunya Principat.

Durnat molts anys vaig ésser un assidu de la UCE de Prada, de forma continuada tots els anys setanta i la meitat dels vuitanta, fins i tot hi vaig impartir alguna classe i vaig participar en la presentació d’alguns llibres.
D’aquells anys em vénen a la memòria les classes d’història dels Països Catalans que impartia el patriota Fèlix Cucurull, que em descobriren la nostra història nacional, el record dels amics: en Carles Castellanos, el lingüista compromès, en Robert Surroca, la memòria del Front Nacional de Catalunya, en Lluís Marquet, l’enginyer estudiós de l’obra de P.Fabra, en Salvador Alegret, el químic d’intel·ligència brillant, en Pep Guia, el matemàtic dirigent del PSAN, en Quim Auladell, l’incombustible, el deixeble de Francesc Pujols, la Núria Cot ( ens hem trobat sovint a Prada) en Ricard de Vargas Golarons l’anarquista català, el genial blocaire Josep Sort i la seva muller la Magda Cuscó, professora d’història de Catalunya a la UCE, en Pep Musté i la seva dona la Teresa, lluitadors incansables, en Lluís Morera, l’home de les muntanyes, els meus fills l’Elisenda en Marcel i l’Arnau, tots els membres de la vella i la nova guàrdia, i me’n deixo alguns.
Ara vinc a Prada amb el meu fill petit de nou anys l’Oriol, vull que s’empelti dels aires del Canigó i de l’esperit de Prada.
Per a tota una generació d’independentistes la UCE de Prada ha estat un referent,un espai de debat en llibertat, esperem que segueixi realitzant aquesta funció per així contribuir a la construcció nacional dels Països Catalans.

Agustí Barrera
(una versió reduïda d'aquest article va ser publicada al diari El Punt, 25.08.2008)