CONCULCACIONS (114)
per Claudi Romeu

Els polítics catalans són immadurs?

Tots els ciutadans de qualsevol país hem de fer-nos constantment la pregunta referida, per tal de comprovar si els polítics que ens representen ho fan responent als desitjos del poble, o simplement es limiten a posar en solfa la seva visió més particularitzada respecte al seu país i una concepció preestablerta del futur que ells pensen establir.

La seva missió és molt més complexa i compromesa que això. És evident que en el món anomenat democràtic s’ha d’acceptar que cada país té els polítics que ha escollit i podríem quedar-nos tranquils amb aquest anunciat de: -Oh són els polítics que una majoria ha elevat a les responsabilitats que representen- Però no és exactament així de senzilla la cosa. És més complexa i exigeix als polítics un nas més fi, i sense trair les seves conviccions personals, basar la seva acció com a polítics a una fidel i constant obediència als designis generals del poble que representen, atenent preferentment aquests designis sobre qualsevol altre interpretació personal.

Faig aquesta reflexió prèvia com a intent de situar un escalat entre la síntesi que un polític ha de resoldre constantment entre la seva visió com a ciutadà normal i la responsabilitat que emprèn en el moment que accedeix a representar un poble.

Com a concreció del que queda més o menys anunciat anteriorment se m’ocorren una sèrie de preguntes que proposaria, comentaria o inclús dialogaria i/o discutiria a les persones que ocupen o han ocupat els llocs polítics de més responsabilitat de Catalunya. Les preguntes segurament els resultarien incòmodes i dubto que se les hagin plantejat seriosament , i fins m’atreviria a dir que molts entre ells les han obviat d’entrada per tal de que la seva trajectòria personal no trontollés.

Anem a veure a quines reflexions em refereixo, senzillament en referència a Catalunya i la seva visió que inclou aquella nació que representativament entenem com a Països Catalans. No en va venim d’una història que conté aquesta dimensió i que no hi ha motiu per prescindir-ne, sinó és pels interessos d’uns estats que no els convé aquesta visió perquè els negaria tot el dret que s’auto concedeixen per a ocupar-nos, mitjançant, guerres, matances, atacs a mort a la llengua i al conjunt nacional en general.

Prèvia a la primera pregunta. Una majoria de partits accepten plenament que Catalunya és una nació i amb aquesta concepció interpreten fidelment el sentir d’una part majoritària del poble. Una altra cosa seria definir territorialment aquesta nació i com s’entén que històricament la Confederació dita Catalana Aragonesa va exercir políticament aquesta dinàmica.

Primera pregunta – Entenen els polítics catalans, que una nació és un ens lliure i que per tant les seves decisions es prenen en el seu àmbit natural, sense més implicació que respectar els demés països, però que recíprocament els demés països no incidiran en tot allò que fa referència a la vida interna de cada nació, o sigui la seva organització, la seva llengua, la seva història, les seves lleis i el seu exèrcit (sempre i quan aquesta estructura sigui encara vàlida i/o imprescindible)

Crec que aquest anunciat no és abusiu i que si no es donen aquestes circumstàncies no es pot parlar de nació ni de país ni de res que impliqui una identitat nacional concreta. Penso que no existeixen mitges nacions o nacions mancades d’alguns requisits, com si es pot produir en un cos mutilat físicament. Per a posar un exemple, aquest ésser pot necessitar d’una ajuda per a realitzar-se individualment o personalment. Evidentment no és el cas en un país amb mil anys de història i prop de quinze milions de ciutadans.

Prèvia a la segona pregunta. Si una nació és un col·lectiu sobirà, amb una visió pròpia de la seva convivència interna i un estil propi de projectar-se a l’exterior i aportar, en el nostre cas les nostres opinions, criteris i visions a Europa o el món per tal de ser admesos i escoltats en el debat totalitzador, i donar testimoni d’una existència disposada a compartir la problemàtica que a tots ens pugui preocupar i interessar, conjuntament en el concert internacional, és obligat respectar-ne la seva síntesi nacional.

Segona pregunta – Com veuen els polítics catalans que a Catalunya li sigui vedat aquest paper que com a nació mereix, havent demostrat històricament que en els seus moments ha tingut un paper preponderant en questa missió i que sigui pels interessos de gent no tan sols no catalana, sinó que odia la nostra identitat i que precisament aquests col·lectius “estats” són els que interrompen aquest dret que naturalment ens correspon?

Prèvia a la tercera pregunta. Les nacions que integren el món, tenen unes raons d’existència a part de la seva potència econòmica, de la naturalesa dels seus territoris i ubicacions, del seu color de pell, de quina sigui la seva llengua i fins i tot tinguin el nombre d’habitants que tinguin, en resum no existeixen unes condicions prèvies per accedir a l’status de nació.

Una nació és una comunitat de ciutadans que es troben còmodes compartint la mateixa identitat i una sèrie de característiques, que s’han anat configurant al llarg d’un procés històric i que culmina en un desig de conviure una experiència vinculant de la vida de tots els seus ciutadans. Ningú té la pila baptismal per donar titulacions de nació o no als demés, com han fet de manera indesitjable i inhumana els estats espanyol i francès. Fem un recordatori d’actualitat especial, dedicat al Tibet que està passant uns moments difícils i no és l’únic cas en aquest món, en què uns estats determinats es consideren amb drets a distorsionar la vida d’altres països, amb dret a matar, torturar, prohibir i pressionar amb els seus exèrcits, fins on els calgui. Cosa de la que a Catalunya en tenim una llarga, trista i decebedora experiència.

Tercera pregunta – Els polítics catalans accepten aquestes situacions testimonials, com a mostres dignes de ser compartides i admeses o les consideren altament denunciables com a purs abusos d’uns col·lectius sobre els altres sense cap dret i per tant completament censurables i amb l’obligació de imposar-ne la rectificació pertinent i immediata? No veuen que els catalans hem estat i continuem patint aquests abusos i que no s’hi valen les mitges solucions que comporten una sèrie de limitacions i que sols acceptem vergonyantment per una falta de valentia?

Quarta pregunta – El poble s’ha de preguntar si els polítics que s’adapten als interessos i decisions dels ocupants són els polítics que volem, o necessitem uns polítics d’una talla superior, capaços per damunt de tot de valorar el seu país i defensar-lo dels seus enemics, sense claudicacions de cap mena sinó convertint-se en els líders, perquè es prenen aquesta responsabilitat com la seva primera obligació davant del seu poble.

Conclusió. M’agradaria incloure una llista (probablement incompleta) de noms de polítics que han utilitzat el seu poder de manera irresponsable, perquè no han inclòs en la seva activitat la visió valenta de posar les seves forces al servei d’alliberar un país colonitzat, esquarterat, i controlat pels mateixos vencedors que ens varen prendre les llibertats que com a nació havíem conquerit. Hi ha coses que són susceptibles de ser opinables des de punts de vista diferents. Però la llibertat és un bé sagrat que aquell que hi té dret no se’l pot deixar arrabassar mai.

Dels molts noms que citaria no vull pas que s’entengui que tots ells hagin estat solament uns vividors de la política, interpretant-la principalment al seu servei personal. N’hi ha que han fet coses realment molt positives pel nostre país, però considero que quasi tots ells han fallat en el mateix punt, tolerar irresponsablement que Catalunya per assolir la nova majoria d’edat, o sigui una imprescindible i renovada situació de nació lliure, necessiti d’un humiliant consentiment d’uns tercers i més concretament els mateixos que es permeten destruir-nos com a país, apoderar-se de tot el nostre patrimoni, de la nostra història a la que sempre s’han posicionat a l’altra costat, amb la perversa intenció d’apropiar-se del que no els pertoca. No podem permetre més aquests abusos, per dignitat en primer lloc i en segon terme perquè ens ho juguem tot, inclosa la més insultant desaparició.

Tractant-los de manera afavorida, diré com a mínim que els nostres representants, en general, són poca cosa més que uns polítics immadurs, o uns inconscients o que els pitjors entre ells es limiten a utilitzar la política com un “modus vivendi”, centrada en el manteniment d’una consideració aparentment prestigiosa amb unes percepcions econòmiques llamineres, com a gaudi i objectius predominants. Aquest atributs justifiquen sobradament el qualificatiu de immadurs, com a mínim.



Claudi Romeu, 25 de març del 08

GUANYA la DESMEMÒRIA, de MOMENT!
per Alexandre Pineda i Fortuny

De moment! Ja hem parlat de la memòria històrica algun altre dia, hom és provocador de mena, me'n recordo d'ella i uso el prefix que denota negació, parlo de la desmemòria. El poder que està instaurat força dècades d'anys -unes trenta- roman immòbil en poques mans, si és ben cert que degut a la natural mortalitat humana, s'ha anat renovant. Senzillament només han canviat d'esquelet, l'ànima sense evolució és la mateixa. No han variat pas les castes dirigents i ara les classes polítiques, els més liberals van impregnats de la seva filosofia curta de mires, qual herència genètica. Parlo dels tentacles del poder i cap on camina, cap on governa, amb quina força material, de quina metafísica s'inspira i executa manaments, de la putrefacció moral que genera a gavadals. Davant al nostre camp, hi col·loquem, advoquem per la moral, l'ètica i l'aretologia d'alts conceptes humans.

Tanmateix és el meu tarannà, i un sumant de propòsits abocats, -penso que cal fer-ho-, d'optimisme en les meves línies. En la història ha guanyat de moment la desmemòria, fins que entre tots els demòcrates desvetllem les forces ingènites del poble. Llavors es desenvoluparà l'orogènia, -l'energia que va transformar muntanyes en els períodes de formació del globus- ara haurà de fer-ho amb les actituds, fins esdevenir un canvi radical del discurs social d'endurides artèries. El poder establert vol mantenir el passat imperialista en el present com a circumstància inalterable, amaguen la realitat, usen la desmemòria llançada en les seves ejeccions cap al poble qual escopinada al centre de la ciutadania. Sempre ha estat així, l'han considerat, primer com a vassalls, després súbdits i ara simples subjectes votants. En altres paraules el passat que volen perpetuar en el present, és el seu, els del vencedors de guerres que varen provocar, és el passat ple d'avoleses, de malignitats, precisament per assentar-se a un poder que els sembla indiscutible. Ara mateix el 2008, la sentència que despenalitza la negació dels genocidis nazis, converteix aquest estat -Espanya- en un centre d'acollida d'aquests energumens, un veritable santuari: les lleis "democràtiques" espanyoles es troben còmodes amb aquests companys, mostren fet i fet la seva comunió "ideològica" amb la gènesi de sers no evolucionats i homeiers connaturals. Això succeeix amb el PSOE, igual seria amb el PP.

Doncs no, el que cal és cridar en veu alta, i escriure-ho en documents públics què, VOLEM MANTENIR el PASSAT en el PRESENT, en una actualitat descolonitzada des d'un punt de vista d'instauradors de la democràcia. El passat que cal mantenir, són les estructures de llibertat i les unitats confederades que justament ens van arrabassar els imperialistes. Van formar així bastides polítiques totalitàries aconseguides per les armes. Ho sigui és el punt de vista oposat, a l'inrevés del que volen. Nogensmenys, haurem d'usar la MEMÒRIA HISTÒRICA, caldrà desmuntar els gavadals de mentides que estan impulsant des de la seva configuració, primer com a proto-estat fins que van arribar a l'estat actual. No podem suportar estoicament les iniquitats del passat, i deixar-les immodificables, perquè d'elles emanen qual pinça gegant, un munt de forces, que al cap i a la fi s'encimbellaren amb potència debel·ladora.

Que guanyi la desmemòria, és una seqüència de la història: Ho aturarem! per moltes generacions ha estat la totalitat de la seva existència, ara s'ha acabat el manar amb un control ferri per influir arterosament -de manera astuta, hàbil per a l'engany- sobre el poble. Ara és el moment del poder de l'home i la dona, com a persona individual inserida en el col·lectiu de la nació pròpia, on el plantejament dels afers públics, el govern, l'ensenyament, la cultura, emergiran dels autors fèrtils que han forjat els camins, ells i elles, historiadors, estudiosos, han obert les escletxes per poder veure en claredat el passat. S'ha acabat que ens expliquin els successos dels avantpassats sota el prisma estret, escarit, amb un quefer romàntic d'exaltació de sentiments nacionalistes d'estat, manifestacions que pertanyen a l'hemisferi cerebral on s'allotgen les emocions més primàries, menys racionals: És el hiero-nacionalisme, (hiero forma grega) de "sagrat".

La gravitació de les desinformacions històriques, ha actuat en tots els bàndols, en el nostre ens ha estabornit però hem pogut desvetllar-nos. El gravitar de les mentides sobre i dins de les castes i classes del poder els ha aplanat, sense aixecar-se un centímetre de terra, física i mentalment han quedat aixafats, les seves cèl·lules no s'oxigenen en la mesura adequada, aquest fenomen no els permet la noble acció de l'evolució del pensament. Plans de ment en pregon essencialisme doctrinal, qualsevol avanç democràtic per a ells és un aürt insuportable, una topada, un escull insalvable. Les concepcions socials diferents de les que els han impregnat fins el moll del ossos, no les suporten. És en aquest inflexible context que situen el seu nacionalisme, les variants les vomiten, produïts per les diferències, les riqueses i valors d'altri. El que perboquen són fems propis de clavegueres. Són els: ANTIDEMÒCRATES

No conceben el fet natural de la llibertat personal dels altres si aquests disposen de llengua, cultura, història pròpia; ho combaten amb ferotgia per negar-los, és una pregona contradicció quan es declaren demòcrates, sense acceptar la realitat del seu veí, ho sigui de sobirania del poble res de res, els traeix l'esperit de dominador de fills de tota mena de totalitarismes, que ara, han hagut de transformar-se, ho han fet d'aspecte, no pas d'idees. Aquests que negant la democràcia van de demòcrates, s'ornamenten amb diversos distintius, dreta, esquerra, conservadors, liberals, dins de cada un d'aquests grups darrerament estan infectant el món social amb una retòrica fal·laç, fraudulenta, s'anuncien antinacionalistes, des del més obtús dels cripto-nacionalisme (cripto forma grega) d'"amagat": aquesta proclama s'identifica en el món de l'histrionisme. M'explico: ho fan des d'una posició on defensen a ultrança, fins el ridícul, de tota mena de mentides de les que parlàvem en paràgrafs anteriors i no s'obliden mai de tota la simbologia de banderes, escuts, himnes i desfilades militars a dojo, per recordar passades èpiques guerreres, situades en la seva vida onírica, doncs, l'únic servei que han fet les forces armades espanyoles, és mantenir la societat encotillada dins d'una concepció absolutista dins dels espais peninsulars, tota altra glòria guerrera han estat ensulsiades.

Gener 2008

CONCULCACIONS (113)

per Claudi Romeu

La Restauració de Catalunya
Segons els diccionaris, restaurar és tornar a posar alguna cosa en el seu estat anterior. Reconeguem que Catalunya no està en la seva situació anterior, la que sempre i durant un miler d’anys ha gaudit el nostre país. D’aquest temps cal restar els darrers tres-cents anys en què espanyols i francesos han torçat completament la nostra història, convertint-nos en un país sotmès als seus interessos.

Tot aquest tema és molt llarg i mereix explicar la nostra història per fer-ne una descripció acurada. Evidentment no la farem aquí, perquè hi ha suficients historiadors que han publicat magnífiques Històries de Catalunya on consta extensament tot aquest període.

El què ens interessa és com hem de reconduir la nostra història perquè el nostre país recuperi la seva plena vitalitat en un estadi de total llibertat. És fàcil dir-ho amb una frase, que per ella sola no provoca cap canvi important, com és per exemple -ens cal alliberar el nostre país de les intervencions espanyola i francesa i/o també italiana-. El que ens cal es veure com s’ha de portar a terme aquesta restauració.

Primer Punt – Consisteix en conscienciar i esperonar els catalans amb l’objectiu de retornar al nostre país la seva plenitud com a nació, sense les interferències que distorsionen progressivament el nostre país encara en mans dels qui no volen que ho tornem a ser mai més. És el principi bàsic del que en podem dir la Restauració de Catalunya. És imprescindible assolir aquest objectiu de involucrar tots els estaments del nostre país en aquesta finalitat imprescindible. Els nostres polítics en primer lloc, tots els ciutadans de les diferents classes, professionals lliures, treballadors, mestres, empresaris, economistes, especialistes de tota classe, gent amb arrels llunyanes nouvinguts de qualsevol país, tota aquella gent de la que s’ha dit que viu i treballa al nostre país i que deixarà arrels perdurables a casa nostra, en resum tothom que d’una manera o altre ha de pretendre gaudir de la personalitat d’una Catalunya normalitzada. Ens cal establir un pla que interessi a tothom, il·lusionant-los en la restauració d’una Catalunya Lliure.

Ha de ser un programa pacientment elaborat, sense presses, però ben cohesionat, desenvolupat amb constància i per tant laboriós i de visió llarga, però sense descans, amb la manifesta intenció de motivar tots els ciutadans vers l’entusiasme de pertànyer a un país que és i serà el seu i de ningú més. És imprescindible que la millor classe política estigui al servei d’aquest poble i perquè això es produeixi hem de pressionar i comprometre, sense demora, la seva fidelitat a aquest país i no a cap altre. Són els dirigents polítics els que han d’assumir i elevar a objectius concrets, el que els ciutadans catalans esperem i desitgem sense més dilació ni excusa de cap mena. Altrament, no ens quedarà cap més qualificatiu, per a ells, que el de titllar-los de traïdors al país que diuen servir, i que dissortadament els porta a validar . afavorir les estratègies dels ocupants.

Segon Punt – Ens cal fer una revisió a fons de la nostra història, feta exclusivament des de Catalunya i eliminant totes les falsedats i tergiversacions que han estat no tan sols aportades, sinó brutalment imposades pels nostres vencedors, conscients que els vencedors sempre escriuen la història amb la visió que a ells els interessa, prescindint de la realitat que sols pot ser interpretada pels autors i el poble del propi país. Els nostres herois, les nostres gestes, les nostres celebracions i les nostres tradicions han de constar-hi tal com els nostres intèrprets les identifiquin. Primer de tot netejant-la de les exaltacions que no corresponen al nostre país i que ens han estat dictatorialment imposades per uns ocupants indignes. La història d’un país són les pàgines sagrades, sobre les que sols n’han de tenir cura els propis descendents, per tal de resguardar-ne la seva veraç autenticitat.

Tercer Punt – La visió històrica resultant s’ha de projectar principalment, en dues activitats concretes. La primera és en el camp de l’ensenyança, escoles, instituts, universitats i demés centres d’educació i formació de joves. És altament significatiu que els infants i adolescents d’un país rebin aquesta informació en les seves primeres etapes, per tal de crear la seva particular identitat, que sòlidament consolidada els ha de servir de pauta personal, durant tota la vida.

La segona aplicació, consisteix en difondre’n un extens domini a nivell popular, afavorint el relleu de tots aquells esdeveniments, celebracions i personalitats que són recordatoris constants d’una interpretació fidel de com el nostre país ha anat esdevenint el que els mateixos catalans han volgut. No caldria repetir que la restauració de la nostra història implica necessàriament, la total eliminació de totes les festivitats imposades, siguin “el dia de la hispanidad, el dia de la patrona de Espanya”, o les “grandeurs” que siguin. Qualsevol altre festa forana que no ens correspongui, excloent totes les festivitats espanyoles, franceses o italianes, completament alienes al nostre país, han de ser foragitades.

Un país que ignora la seva autèntica història és un país que està amenaçat de mort i aquesta davallada cap a la desaparició, sols l’aturarà una restauració i responsabilització de la pròpia història a través de la consegüent divulgació del seu coneixement a tots els ciutadans del poble afectat. Un bon coneixement de la nostra història, ha de fornir una progressiva conscienciació de la nostra veritable identitat, com a element central d’una catalanitat que actualment es troba completament disminuïda, pels impertèrrits anys que s’ha estat deformant i falsejant, per tal que acceptem sense rebuig identificar-nos amb les propostes i imposicions dels països ocupants.

No ens podem donar per vençuts, malgrat els tres-cents darrers anys, un país amb la potencialitat de Catalunya, no és tant fàcil d’eliminar, la prova n’és l’actual creixement del sentiment independentista que testimonia un primer símptoma en aquest sentit. Potser la seva eclosió és encara massa instintiva i primària, i ens cal potenciar-la, fonamentar-la i difondre-la molt més, fins que es concreti en una sòlida conscienciació, ampliant el seu àmbit i adquirint indubtablement un major domini públic. Un bon coneixement històric, ha de ser la base que ha de motivar un poble a sortir d’aquest marasme de l’anonimat que estem vivint i entrar en una fase completament renovada per una forta consciència popular d’afirmació nacional catalana.

Quart Punt – Paral·lelament als coneixements que ens vagin fent superar la ignorància de la nostra pròpia història, com a element implacable de la destrucció soferta pel nostre poble, hem de reconstruir tots aquells atributs que justifiquen l’existència del poble català, multiplicant els adeptes que no acceptem una Catalunya disminuïda i diluïda dins d’aquests dos estats opressors. Dit d’altre manera es consolidarà un sentiment de pertinença catalana, que ha de convergir en una acció d’autèntic enfrontament a totes les imposicions que tenim digerides i infiltrades fins al moll de l’os i que ens van minant i anul·lant la nostra veritable identitat per convertir-nos en ciutadans espanyols o francesos. Aquesta fase és imprescindible, ja que si no s’aconsegueix una majoritària reacció popular, Catalunya acabarà els seus dies en un exasperant anonimat, que els opressors lluiten desesperadament per a aconseguir-ho com a realitat definitiva.

Cinquè Punt – Concretem una mica més. Se me’n fot que a Espanya guanyi unes eleccions el PSOE o el PP. Sigui l’un o l’altre més favorable o menys per Catalunya. Cosa que ens portaria a una llarga o llarguíssima discussió. El que m’afecta, m’interessa i em preocupa és el que es produeixi a Catalunya. Perquè tants catalans han votat centrats en els resultats a Espanya? No anem pel bon camí! Tenim l’espanyolisme completament infiltrat en les nostres consciències. Aquest miratge ens fa creure que el nostre futur està plenament lligat al que es pasti a Espanya i és una mentida de la que som estúpidament creditors. L’únic futur que ha de captar el nostre màxim interès, és el que es promogui a Catalunya i des de Catalunya, o sigui el que construïm nosaltres els catalans.

Com a catalans tenim unes qualitats i unes mancances, com qualsevol nació. Tenim de tot i força, com qualsevol país, però sempre en clau catalana. Als nostres partits polítics els passa exactament el mateix, en l’actualitat amb una dosi d’espanyolisme injustificable. Tenim uns partits que es diuen catalanistes, altres nacionalistes, altres independentistes, i tot un entorn de moviments i diverses formules polítiques, favorables totes, a més o menys curt termini, a una visió sobirana del país, amb masses diferències de matisos, on cada un d’ells es creu tenir la única concepció positiva pel país. Jo els diria: rucs! entre tots vosaltres no sou capaços de plantejar una síntesi de mínims vàlida per a tots i que sigui capaç d’enfrontar-se de manera unificada a Espanya i França? No veieu que malgrat la nostra aparent debilitat i insignificança, de la que ens volen convèncer, les decisions de vot catalanes han estat suficients per marcar els resultats de les eleccions de tot l’estat? Perquè doncs els nostres partits han estat els primers que s’han adaptat a la dinàmica espanyola? Perquè tot el nostre potencial català s’ha menyspreat en favor de l’estat que ens domina i ens té agafats pel morro? A tant sucursalisme indòmit hem arribat, que no ens adonem que estem perdent pistonades vitals per la supervivència de Catalunya?

Hem de saber que els espanyols estan preocupadíssims per aquest símptoma. Tant els ha molestat, que estan pensant en canviar la llei electoral de l’estat, de manera que elimini aquestes possibilitats. Aquestes capacitats les hem de dedicar a Catalunya i la seva reconstrucció i no a Espanya o França.

Malgrat els tres-cents anys darrers, que han entorpit tràgicament una història netament catalana, resulta que encara disposem d’un potencial poderosíssim que infravalorem irresponsablement. Es veritat que necessitem uns líders, però aquests han de sorgir a partir de l’agrupament i la unió de totes aquelles forces favorables a un autèntic catalanisme, i que unides en un sol front pels valors de conjunt irrenunciables i sobreposant-los a tots els accents particulars, ens aportin al centre de l’encara llarg camí cap a la nostra independència.

Sisè Punt – Ens cal passar a l’atac, i prendre la iniciativa. No podem restar estúpidament a l’aixopluc d’aquests bergants que sempre ens repetiran hipòcritament: - pobrets quedeu-vos a casa nostra, on estareu protegits i gaudireu de tots els nostres privilegis – entre els que hi hem de incloure, la nostra destrucció, el més gran empobriment fruit d’un robatori constant, l’anorreament de la nostra llengua i tots el abusos imaginables per destrossar el nostre país fins a convertir-lo en la més ridícula i empobrida regió espanyola o francesa?.

Som nosaltres els que hem de marcar el pas de la nostra història, si no és així ens continuaran imposant la seva, amb tots els elements per desdibuixar-nos com a país, aquell que en altres temps ha resultat envejable i victoriós.

O som capaços d’agafar el timó novament o no ens espera res més que senzillament desaparèixer. Restaurar Catalunya vol dir això, tallar el pas als, permeteu-me la paraula, els malfactors del nostre país.

Setè Punt – A més de la transformació o substitució dels nostres polítics, hem de influir enèrgicament també contra una sèrie d’entitats que tenen uns potencials extraordinaris, sempre ben disposats a afavorir interessos i concepcions espanyoles, com per exemple les Caixes d’Estalvis, les empreses que estan abandonant el nostre país per anar a engrandir la metròpoli de l’estat i tantes i tantes iniciatives que els fa creure que sortint del nostre país esdevindran quelcom més important. Potser sí que rebran algunes millores puntuals i immediates, però a mitjà termini aquesta estratègia tindrà un cost altíssim pel nostre país que continuarà empobrint-se com així ho estan projectant des d’aquesta mateixa metròpoli.

Amb tots els directius i responsables d’aquestes entitats cal parlar-hi molt seriosament i si cal imposar estratègies que els facin canviar la seva visió petita i estrafolària contra el propi país. És una tema de cabdal importància per aturar la desitjada destrossa de Catalunya.

Vuitè Punt – L’emblema nacional més important que ens queda és la llengua, la Llengua Catalana. Aquesta llengua que els nostres enemics han lluitat tant per a fer-la desaparèixer i que fins ara no ho han aconseguit. Ens cal tenir present que el català és el testimoni de major relleu que ens presenta al món de la manera més natural, més eloqüent i més absolutament nostra. És una llengua bellíssima, comparable en riquesa expressiva a les més importants llengües del món. La seva sonoritat és d’una suavitat i ductilitat exemplar. És apte per a tota classe d’expressivitat com ho demostra la seva diversitat que va des de, innombrables memòries exemplars, novel·la, filosofia, poesia, història, exposicions tècniques de tot ordre. En alguns moments de la nostra història, conjuntament amb la seva germana l’occità, van ser unes de les llengües de major rellevància a Europa. Recordem que autors com Petrarca i Dant no tan sols la coneixien, sinó que van arribar a utilitzar-la en ocasions, pel prestigi i difusió que tenia.

Al mateix temps ha estat una de les llengües més perseguides i ultratjades, amb prohibicions constants i fins i tot robatoris, fent-ne desaparèixer els originals catalans i presentar-los com a originaris castellans, com és en el cas del mateix Quixot i altres, segons s’està investigant de manera exhaustiva actualment. (Veure l’obra d’en Jordi Bilbeny i altres)

És doncs el tresor més important de què disposem. Actualment està trossejada i constantment atacada pels mateixos de sempre que se’ls revolta tot quan la senten parlar o observen els seus èxits i la seva constant creativitat.

Aquí tenim una ingent feina a fer per a reconstruir-la amb tot el seu esplendor fins que torni a esdevenir la llengua de Catalunya amb plens drets i única oficial. Hem de lluitar-hi aferrissadament per a retornar-li aquest drets i fer fora sense contemplacions llengües imposades amb la pretensió d’engolir el català i deixar-lo com un residu mancat de importància, completament impresentable, amb un ús restringit a llengua familiar, pròpia de maniàtics, i no vàlida pels esdeveniments rellevants.

Siguem completament intransigents en l’ús del català com la nostra única llengua. No en tenim ni en desitgem cap altra, com a nostra. Què dirien o com ens tractarien a Valladolid a Càceres a París o qualsevol altre ciutat d’aquests països si ens obstinéssim a parlar-los en català? No cal que siguem tant obtusos com ells, però no podem trair la nostra llengua amb la facilitat que actualment mostrem, fins i tot estan a casa nostra. Que l’aprenguin els que volen romandre a Catalunya i sinó, que s’entornin allà on es trobin còmodes. No volem ocupants lingüístics de cap mena, ni funcionaris, ni policies, ni guàrdia civils, ni ciutadans que no es volen adaptar a la llengua del país. El català és i ha de continuar essent la única llengua a Catalunya incloent les seves variants pròpies a tots el Països Catalans.

Novè Punt – A Catalunya, durant tots els anys que els nostres ocupants han actuat amb la perversió que els caracteritza, han fet venir unes allaus de gent castellanoparlants o de francès, amb la clara intenció de destruir la nostra llengua i imposar la seva per unificar-nos com a ciutadans espanyols i/o francesos. És un atac frontal sense la més mínima consideració envers Catalunya i tot el què representem. Els francesos han avançat més en aquest camí, per diversos camins i motius que ara no ens interessen particularment. Els espanyols han tingut més dificultats i han hagut de pair algunes concessions, malgrat la intencionalitat sigui exactament la mateixa. Com exemple podem veure l’actuació del darrer impulsor d’aquest afer, el mateix “Franco”.

El fet ha produït els seus resultats. Centrant-nos en la Catalunya “española” el resultat és que tenim més parlants d’una llengua forastera que de parlants de català. O sigui que allò “de atado y bien atado” que va esgrimir el dictador, podem veure que ha estat una realitat que ens costarà molt de superar.

El tema te diferents versions dins la seva gravetat. Existeixen uns castellanoparlants que ho són contundentment i de manera ben conscient, per convenciment espanyolista i que portant anys i anys a Catalunya no renuncien mai a la seva llengua amb un esperit ple d’odi a Catalunya i al català. Existeix un altre segment que no ho fan impulsats per aquestes motivacions, sinó simplement per comoditat i per evitar l’esforç d’aprendre una llengua que per desgràcia no els és necessària. Amb aquest tipus de nouvinguts en tenim una important responsabilitat els mateixos catalans, amb la nostra desviació massa habitual de passar-nos a la seva llengua quan els sentim la primera paraula en castellà, o inclús més, quantes vegades una persona et para al carrer per demanar-te la situació d’un carrer i quan li respons en català, resulta que ell també ho és, o com a mínim l’entén i el parla amb tota normalitat. És un fenomen molt greu que els catalans no el podem afavorir. Som en aquest cassos més culpables que els que ens interpel·len en castellà. Tots hem vist cassos de dues persones catalanes i que normalment s’expressen en català, però al moment de conèixer-se entre elles es foten a parlar en castellà i així continuen, malgrat el seu accent català els delata a tots dos. Gravíssimes totes aquestes escenes, de les que els catalans ens hem de culpar seriosament.

Sentir dir “no hablo catalan” és una frase prou sentida, a voltes justificada i a voltes gens. En canvi no tinc experiència d’haver sentit dir – no parlo espanyol – jo ho he fet i tinc un llarg repertori de reaccions des de les més irades fins a alguna que ho ha acceptat, poques. No he dit mai el perquè no el parlo, no cal, malgrat sigui perquè no em dona la gana. Si m’entenen en català bé i sinó bon vent i barca nova. És una posició dura, potser fins i tot no prou aconsellable, però feu-ne la prova i ja veurem que en penseu.

A part d’aquest comentari personal, el que és clar és que perquè ens respectin ens hem de fer respectar d’una manera o altre. La nostra llengua necessita molt d’accions restauradores dels drets que ha perdut i que si continuem així esdevindrà el que no desitgem que és una clara desaparició.

El que si que hem d’incorporar és un clar enfrontament favorable al català i en tot cas reduir l’ús d’altres llengües al mínim indispensable. No parlem de quan estem fora del nostre país. A mi a Londres s’han esforçat en entendre’m en francès, ja que el meu anglès és pobre i en ocasions he de recórrer a aquesta llengua, això també m’ha passat a Alemanya. A Itàlia m’he ajudat del mateix català i en tots aquests cassos no he rebut cap senyal de rebuig. No he fet mai la prova a Espanya, perquè sé de sobres que aquesta gent no ho acceptaria en cap cas.

Doncs bé, a casa nostra la llengua és el català i de la manera que sigui hem de fer prevaldre aquest dret. I que no es confonguin, que és sols per unes lleis dictades per ells que el castellà és oficial a Catalunya. Ja hem parlat d’alguns catalans que ho varen acceptar alegrement i mostrant una inconsistència i una inconsciència abominables.

Plantem cara amb la llengua, on sigui i amb qui sigui a casa nostra, no ens deixem prendre aquest valor principal de la nostra identitat. Bé sigui amb bones paraules que justifiquin la nostra presa de posició o amb més rotunditat no deixem que ens trepitgin la llengua, un dels nostres emblemes més sagrats.

A manera de conclusió -

Bé sols hem citat alguns dels temes més importants en que els catalans hem de procedir a defensar-los amb totes les nostres forces. La Restauració de Catalunya depèn de la força amb què ens proposem lluitar, pacíficament, però amb una lluita sense pal·liatius contra tot el que se’ns ha imposat tan injustament. O retornem a Catalunya tot el seu bagatge, cultural, històric, lingüístic, estructural i patrimonial, o s’acabarà el nostre país per sempre més i els nostres besnéts i els seus descendents ho recordaran com una antigalla d’un passat llunyà i ja ni tan sols parlaran català. No és aquesta l’herència que els hem de deixar la nostra generació. La història ens titllaria de dèbils, de desnaturalitzats i fins i tot de indignes col·laboradors dels botxins del propi país. Lluitem sense descans per la Restauració de Catalunya.

Claudi Romeu, 22 de febrer del 08
(foto: Claudi Romeu amb Ricard de Vargas-Golarons)

Kosovo Declaration of Independence

The Kosovo assembly adopted the Declaration of Independence on February 17. 

Convened in an extraordinary meeting on February 17, 2008, in Pristina, the capital of Kosovo,

Answering the call of the people to build a society that honours human dignity and affirms the pride and purpose of its citizens,

Committed to confront the painful legacy of the recent past in a spirit of reconciliation and forgiveness,

Dedicated to protecting, promoting and honoring the diversity of our people,

Reaffirming our wish to become fully integrated into the Euro-Atlantic family of democracies,

Observing that Kosovo is a special case arising from Yugoslavia's non-consensual breakup and is not a precedent for any other situation,

Recalling the years of strife and violence in Kosovo, that disturbed the conscience of all civilised people,

Grateful that in 1999 the world intervened, thereby removing Belgrade's governance over Kosovo and placing Kosovo under United Nations interim administration,

Proud that Kosovo has since developed functional, multi-ethnic institutions of democracy that express freely the will of our citizens,

Recalling the years of internationally-sponsored negotiations between Belgrade and Pristina over the question of our future political status,

Regretting that no mutually-acceptable status outcome was possible, in spite of the good-faith engagement of our leaders,

Confirming that the recommendations of UN Special Envoy Martti Ahtisaari provide Kosovo with a comprehensive framework for its future development and are in line with the highest European standards of human rights and good governance,

Determined to see our status resolved in order to give our people clarity about their future, move beyond the conflicts of the past and realise the full democratic potential of our society,

Honouring all the men and women who made great sacrifices to build a better future for Kosovo,

1. We, the democratically-elected leaders of our people, hereby declare Kosovo to be an independent and sovereign state. This declaration reflects the will of our people and it is in full accordance with the recommendations of UN Special Envoy Martti Ahtisaari and his Comprehensive Proposal for the Kosovo Status Settlement.

2. We declare Kosovo to be a democratic, secular and multi-ethnic republic, guided by the principles of non-discrimination and equal protection under the law. We shall protect and promote the rights of all communities in Kosovo and create the conditions necessary for their effective participation in political and decision-making processes.

3. We accept fully the obligations for Kosovo contained in the Ahtisaari Plan, and welcome the framework it proposes to guide Kosovo in the years ahead. We shall implement in full those obligations including through priority adoption of the legislation included in its Annex XII, particularly those that protect and promote the rights of communities and their members.

4. We shall adopt as soon as possible a Constitution that enshrines our commitment to respect the human rights and fundamental freedoms of all our citizens, particularly as defined by the European Convention on Human Rights. The Constitution shall incorporate all relevant principles of the Ahtisaari Plan and be adopted through a democratic and deliberative process.

5. We welcome the international community's continued support of our democratic development through international presences established in Kosovo on the basis of UN Security Council resolution 1244 (1999). We invite and welcome an international civilian presence to supervise our implementation of the Ahtisaari Plan, and a European Union-led rule of law mission. We also invite and welcome the North Atlantic Treaty Organization to retain the leadership role of the international military presence in Kosovo and to implement responsibilities assigned to it under UN Security Council resolution 1244 (1999) and the Ahtisaari Plan, until such time as Kosovo institutions are capable of assuming these responsibilities. We shall cooperate fully with these presences to ensure Kosovo's future peace, prosperity and stability.

6. For reasons of culture, geography and history, we believe our future lies with the European family. We therefore declare our intention to take all steps necessary to facilitate full membership in the European Union as soon as feasible and implement the reforms required for European and Euro-Atlantic integration.

7. We express our deep gratitude to the United Nations for the work it has done to help us recover and rebuild from war and build institutions of democracy. We are committed to working constructively with the United Nations as it continues its work in the period ahead.

8. With independence comes the duty of responsible membership in the international community. We accept fully this duty and shall abide by the principles of the United Nations Charter, the Helsinki Final Act, other acts of the Organization on Security and Cooperation in Europe, and the international legal obligations and principles of international comity that mark the relations among states. Kosovo shall have its international borders as set forth in Annex VIII of the Ahtisaari Plan, and shall fully respect the sovereignty and territorial integrity of all our neighbors. Kosovo shall also refrain from the threat or use of force in any manner inconsistent with the purposes of the United Nations.

9. We hereby undertake the international obligations of Kosovo, including those concluded on our behalf by the United Nations Interim Administration Mission in Kosovo (UNMIK) and treaty and other obligations of the former Socialist Federal Republic of Yugoslavia to which we are bound as a former constituent part, including the Vienna Conventions on diplomatic and consular relations. We shall cooperate fully with the International Criminal Tribunal for the Former Yugoslavia. We intend to seek membership in international organisations, in which Kosovo shall seek to contribute to the pursuit of international peace and stability.

10. Kosovo declares its commitment to peace and stability in our region of southeast Europe. Our independence brings to an end the process of Yugoslavia's violent dissolution. While this process has been a painful one, we shall work tirelessly to contribute to a reconciliation that would allow southeast Europe to move beyond the conflicts of our past and forge new links of regional cooperation. We shall therefore work together with our neighbours to advance a common European future.

11. We express, in particular, our desire to establish good relations with all our neighbours, including the Republic of Serbia with whom we have deep historical, commercial and social ties that we seek to develop further in the near future. We shall continue our efforts to contribute to relations of friendship and cooperation with the Republic of Serbia, while promoting reconciliation among our people.

12. We hereby affirm, clearly, specifically, and irrevocably, that Kosovo shall be legally bound to comply with the provisions contained in this Declaration, including, especially, the obligations for it under the Ahtisaari Plan. In all of these matters, we shall act consistent with principles of international law and resolutions of the Security Council of the United Nations, including resolution 1244 (1999). We declare publicly that all states are entitled to rely upon this declaration, and appeal to them to extend to us their support and friendship.

TODAY KOSOVO, TOMORROW CATALONIA

SUNDAY, 17.02.2008

A NEW STATE IS BORN

CONGRATULATIONS KOSOVA

(MAY CATALONIA BE THE NEXT STATE IN EUROPE)

Subhastes electorals,que venen eleccions.Balanç de les politiques neoliberals del PSOE

El fet d´acostar-se eleccions estatals el proper 9 de març, dona barra lliure neoliberal per prometre encara més eliminar el principal element reequilibrador econòmic, l´estat . I què proposen PP-PSOE? rebaixes fiscals a tort i dret. PSOE amb els 400 euros lineals que tan donen que parlar i el PP prometent rebaixant l´impost de societats, com d´altres, erroniament, enlloc d´acostar-nos a països nòrdics.
Ara, cal preguntar-los: quins serveis públics es retallaran? estan donant el missatge subliminal que els impostos sobren? o directament que l´estat ha de desaparèixer, i que la gent es faci una mútua privada de salut i que les famílies vagin a escoles concertades i hospitals privats pel col.lapse migratori dels serveis públics, al tenir ja 7.500.000 targetes sanitàries? És una greu irresponsabilitat, "regalar" 5000 milions d´euros,sense distingir a rics i pobres, no afectant a autònoms, l´equivalent a una quarta part de l´espoli fiscal català a tothom que pagui IRPF, enlloc de reforçar l´estat del benestar.
Amb Solbes d´Economia, que diu resistir-s´hi, ja un no es sorprèn de res. I aquesta dreta camuflada del PSOE beneeix el 2007 retallades salarials amb l´Acord Interconfederal de negoaciació col.lectiva que afecta a convenis , imposant un 2% d´augment salarial, quan l´INE ja anuncia un proper 4,4% d´IPC,i farà que l´IPC català encara sigui més greu i per tant els "socialistes" amb la benedicció de CCOO-UGT-CEPYME-CEOE que els treballadors perdin un 54,5% de poder adquisitiu de l´increment salarial.
I el tribunal de la competència, consolidant els grans loobies de distribució que incrementen el preu dels productes des que es cultiven al camp fins que arriba als comerços. Ies fan dir d´esquerres. Podriem parlar del cas dels sindicalistes Candido i Morala, beneit per PSOE i IU en la "seva democràcia". O la il.legalització de partits politics. O les retallades de drets a l´estatut de l´autònom. O en contra del traspàs de l´Inspecció de Treball, que és inclòs a l´estatut. No els interessa un Marc català de relacions laborals. Perquè afavoreix la congelació salarial, i essent dels salaris més baixo de la Unió Europea.-
- Els treballadors estatals són els europeus que més hores treballen de jornada laboral.

- Els titulats a Catalunya i Espanya són els que reben els salaris més baixos de la UE. Som l´Àfrica o el sud-est asiàtic d´intelectualitat universitària d´Europa en quant a sous.

- Les pensions són de les més baixes d´Europa.

- El salari mínim de l´Estat Espanyol és el segon més baix de la UE (Hi encara ven com un èxit els 600 euros del nou salari mínim)

- L´estat europeu amb major precarietat laboral.

- Un de los mercats immobiliaris més cars del món.

- Encapçala l´estadística europea en sinistralitat laboral.

- A la cua d´Europa en conciliació de la vida laboral i familiar.

- A la cua d´Europa de serveis socials per a nens i gent gran.
- A la cua d´Europa en la integració laboral de persones amb discapacitat.
- L´estat espanyol en el abans d´últim lloc de la UE en desenvolupament humà.
- A la cua de la UE en el permís de maternitat, i algú s´estranya que no neixin més criatures si els joves no poden emancipar-se i tenir un sou digne?

- El segon estat d´Europa amb més nous rics. 4000 rics acumulen més d´una quarta part de la fortuna estatal.

- Creixement de la desigualtat de renta entre rics i pobres, la més exagerada de la Unió Europea. Passa d´ésser l´estat més igualitari de la UE a ocupar el vuitè lloc.

- Lideratgo zona euro en pobresa (sis milions de pobres, unes 758.000 mínim a Catalunya segons IDESCAT ja el 1997)

- L´estat de la UE dels Quinze que té una despesa pública social amb percentatge del PIB més baix(un 0,7% del PIB). Cal fer esment que Joan Ridao, el candidat d´ERC a les estatals exigeix un acord d´investidura que doti pressupostos amb almenys un 2% del PIB.

- A la cua d´Europa en poder adquisitiu anual per habitant.

- L estat espanyol és l´estat de la UE on més han pujat els preus de la Zona Euro.

- L estat on més tarden en emancipar-se els fills.

- A la cua d´Europa en ajudes a la família. Una familia catalana i espanyola necesitarien tenir 13 fills per a poder optar a les mateixes prestacions que té una alemana per dos fills.

- Dèficit per compte corrent dels majors del món.

- A la capçalera d´Europa en l´enviament de remeses fora de la UE.

- L´estat espanyol a la cua d´Europa en el creixement de les seves exportacions

- L´estat espanyol és l´estat méss inflacionista de la Europa dels Quinze.

- Dels estats més endeutats del món. L´estt espanyol encapçala a Europa en els crèditos hipotecaris.
- L´estat espanyol en els darrers llocs de la UE en competitivitat.

- La despesa en R+D estatal a la cua d´Europa

- A la cua d´Europa en matèria de innovació.

- La Sanitat Pública estatal, a la cua europea en inversió i infraestructures.

- A la cua de la UE en atenció al pacient.

- Encapçala a Europa en nous casos de sida.

- Sistema educatiu, el major fracàs escolar de la UE.

- L´estat espanyol a la cua d´Europa en ajudes a las families per a comprar llibres de text.

- L´estat espanyol, a la cua d'Europa en nombre de titulats en Batxillerat i FP superior.

- La Universitat espanyola a anys llum de les millors del món, només una universitat catalana, la Universitat de Barcelona (UB), entre les primeres 200.

- L´estat espanyol ocupa el lloc número 22 de la llista dels 28 països europeus més avançats en la societat de la informació.

- A la cua d'Europa en la regulació de la contaminació acústica, l´estat espanyol és el país més sorollós d'Europa i el segon del món després del Japó.

- L´estat espanyol és l´estat europeu més vulnerable al canvi climàtic.

- A la cua dels estats rics en protecció del medi ambient.

- L´estat espanyol és el país més àrid d'Europa.

- Al capdavant d'Europa en infraccions mediambientals.

- L´estat espanyol és el més expedientat per la U.E. en qüestions mediambientals.

- Al capdavant del rànquing d'abocaments de residus a Europa.

- Ocupa el lloc 76 en sostenibilitat ambiental mundial.

- A la cua d'Europa, quant al compliment de les mesures marcades pel Protocol de Kyoto contra el canvi climàtic.

- L´estat espanyol al capdavant d'Europa en l'abandonament d'animals.

- L´estat on més es discrimina per raó del sexe(Llei d´igualtat).

- Lideratge europeu en avortaments

- Espanya a la cua|cola d'Europa en l'assistència a les persones grans

- L´estat espanyol candidat a convertir-se en el país més vell del món l'any 2050

- L´estat on més divorcis es produeixen de l'UE.

- Els espanyols els majors consumidors de cocaïna del món.

- L´estat espanyol al capdavant de la Unió Europea en el consum de drogues.

- L´estat espanyol és el més barat de la Unió Europea per fumar i beure.

- L´estat amb més bars per metre quadrat d´Europa.

- L´estat de l'UE on amb més freqüència s'abusa de l'alcohol.

- L´estat al capdavant d'Europa quant a taxa d'inactivitat física per habitant.

- L´estat, número u d'Europa en obesitat infantil.

- Lideratge europeu en immigració il·legal.

- Lideratge europeu en pirateria.

- Espanya a la cua d'Europa en la concessió d'estatuts de refugiats.

- Lideratge europeu en delinqüència estrangera.

- Lideratge europeu en corrupció i delinqüència urbanística.

- Lideratge europeu en blanqueig de diner.

- Lideratge europeu en pèrdua de confiança en els líders..

- El quart estat en el rànquing mundial en nombre de cirugías estètiques.

- L´estat a la cua d'Europa en flexibilitat dels horaris laborals

El que la ciutadania conscient, caldria és revoltar-se davant una subhasta pública, que passarà el mateix que va passar quan el PSOE va guanyar les darreres eleccions estatals: la primera mesura, eliminar del seu web el programa electoral, i això ho diu tot. Perquè el PSOE, que se les veu coll avall electoralment, i s ha de veure, té unes quantes pedres a la sabata: connivència al no eliminar la tortura com denuncia Amnistia Internacional, afavorir les grans fortunes amb la rebaixa del 20% al 18%, i creixent les SICAV de els gran fortunes, negant la devolució completa dels papers catalans dipositats a Salamanca, afavorint la investigació militar i venda d´armes a països en conflicte, enfotent-se´n del caos farroviari, amb promeses de TGV, que va col.lapsar inclús FGC, tot per córrer a fer inauguració abans de fi d´any afectant zona metropolitana, pactant amb oligarquia financera catalana una OPA a Endesa per part de Gas Natural a canvi que aquests pressionessin Artur Mas per carregar-se l´estatut sencer. Època de boicots de productes catalans, quan el aercat no és Espanya, és el món. Alguns encara no ho entenen.
A l´hora de la veritat , ja es va veure, el Pizarro de torn amb allò de "antes alemana que catalana" i el resultat és conegut, com el tracte d´Artur Mas amb l´oligarquia va fer efectiu i obedientment ho formalitzà tot solet a la Moncloa, amb foto posterior amb l´ultracatòlic Duran lleida inclòs , que va a actes en contra de l´avortament i es rodeja d´assessors de la FAES i l´Opus Dei, esdevenint a sobre com a candidat a Ministro d´Economia... ja podem tremolar si fos així perquè totes les politiques neoliberals i de reformes laborals han estat apadrinades pel looby econòmic de CIU i més d´un despatx català amb seu a Madrid. I diuen ser catalanistes, progressistes?
Després del 9 de març, o CyU es trenca, o la cursa per emular cambó amb la Lliga regionalista només acaba de començar. I a sobre l´embarassada i candidata Carme Chacon pel PSC, que ahir amb la Mònica Terribas, xuleta a la mà inclosa,no en teu prou a fer d´escudera de Zapatero com a candidata, no té la vergonya de reconeixer que els preus dels pisos estan pels núvols sense que ella hagi pres mesures reals a part de vendre fum.
Si tant posada està que porti al miting central amb Zapatero el Jose Bono, o digui si trenca amb el PSOE i fa un grup parlamentari propi. Si no és així, és regalar diputats gratis total al PSOE per continuar espoliant , sense balances fiscals, a Catalunya i al conjunt dels Països Catalans.
El panorama és desolador hi ha un cert desencís general després del fracàs estatutari, però més enllà del resultat del 9 de març, crec detectar una mala llet acumulada a la població catalana, que pot fer donar un gir social i polític evident.
I com més xerri PP-PSOE en la seva cursa de lluir nacionalisme espanyol, es pot tumbar la situació. El perill és el desencís, que hauria de transformar-se en revolta electoral. Veurem si Maragall es presenta i crea d´un cop un socialisme integrament català amb el Partit Català d´Europa, que donaria uns quants maldecaps a Montilla. I la Plataforma pel Dret de Decidir, preparar urnes el 9 de març perquè el vector nacional, electoralment, també pesi i posi en evidència els greuges socials i nacionals, però per sobre de tot la voluntat d´obrir des de la societat un camí cap a la llibertat.

TV 3, al PAÍS VALENCIÀ

per Alexandre Pineda i Fortuny

No sé pas si aquest serà ja un punt d'inflexió important per obrir els ulls al poble; tot el que succeeix als Països Catalans és important, ho demostren els capteniments de la sobreposada anacrònica, arcaica, repugnant i terriblement dominant carcassa dita estat espanyol; entitat que avui -de moment- és el Regne d'Espanya.

Al País Valencià hi ha més d'una dotzena de televisions il·legals en llengua castellana que funcionen sense cap mena d'entrebanc oficial, polític, ni de terror. A Castelló, n'hi ha una que fa publicitat clarament nazi i res de res, d

arrera seu un parell d'homes del PP. Promotor visible: José Tirado “Josety”. En un video de dita televisió, hi ha quatre homínids, un d’ell expressa el seu desig de qui parli el català a Castelló sigui multada, quan d’emetisme demostren; segur que els seus espasmes vomitius els són dolorosos, d’aquí els seus sorolls guturals.

Els valencians es van pagar de la seva butxaca els repetidors, que és un acte de voluntat democràtica, instal·lant previ pagament 

, és un gest molt més clar que les urnes. Ja van tenir les seves amb la guàrdia civil, el ministre Barrionuevo que els ho impedia, i tot el PSOE, tot allò que vagi més enllà d'una regionalisme provincial els espanta, i són capaços d'incomplir les seves pròpies lleis.

A les batalles pels tancaments a l'any 2007, el braç executor és el govern de la Generalitat valenciana, que no té cap mena d'escrúpol d'actuar quotidianament contra la seva llengua, la valenciana, que és el català, com explica ara mateix el diccionari de la llengua espanyola d'aquest any i el de sempre.

La inspiració d'aire nacionalment diví, els ve donada per la teologia beneïda pels bisbes espanyols i segur també pel sant pare de Roma, el seu fruit és el nacionalisme espanyol, que cal només llucar-ho amb mig ull per veure que és el pare i mare a la vegada, del gairebé centenari

 franquisme bessó del nazisme i del feixisme. Plataforma de llançament de l'antisemitisme ferotge que ha assolat tota la terra catalana.

L'antisemitisme espanyol de primer ordre, és l'anticatalanisme, els catalans són pitjors que els jueus, diuen les seves estereotipades frases nazis. Aquesta religiositat profunda els aclapara l'ànima i han de fer cada dia la seva "bona obra" per guanyar-se el seu cel. L'obra com sempre han fet els nazis, és cremar llibres o el que sigui, ara toca la televisió en català.
Aquest nacionalisme del de debò que hem explicat, el porten arrelat al moll dels ossos, és una força nuclearitzada dins les seves poques neurones cerebrals. Les úniques que els hi funcionen són les més primàries aquelles de l'hemisferi del cervell que conté les emocions, i aquí i això els provoca l'èxtasi eliminador: no acceptar mestres catalans!, tancar televisions!...

Tot plegat és una munió d'exemples que ve d'avior i d'avial, romanen obsoletes, centenes d'anys, amb el mateix ímpetu anorreador que ara indefectiblement se'ls anirà desinflant, porten massa pressió dins d'ells, massa bombes, massa canonades, foc i sang, malgrat tot, el poble català no es dóna per vençut, ans al contrari està recollint un nou esperit de victòria.
No hem penso -no us ho penseu-pas, que tota aquesta fúria d'homínids prové únicament del PP, l'altre partit el PSOE, també està format dins, davant, -ara si, ara també-, plegats són el gran Partido Nacionalista Español. Són vint milions de subjectes emmetzinats, la seva realitat connatural és escarida, sense cap més ideologia que l'antropofòbia ejectada contra els catalans. De les seves fílies, destaquen les "fiestas nacionales". El nodriment de les seves fòbies l'única i majúscula: Catalunya.

Donem un cop d'ull als tancaments dels repetidors de TV. 3, al País Valencià. L'únic propietari de la freqüència és el Ministeri d'Indústria, avui davant d'ell un catalanet en Joan Clos, aquell home que d'alcalde de Barcelona, va fer el pallasso ballant sambes dalt d'un camió pel centre de la ciutat, mentre milers de ciutadans que no participaven de cap festa, anaven carregats per la vida amb grans dificultats de tot tipus.

Tot un aval aquests capteniments per un home públic amb responsabilitats sobre més d'un milió i mig de barcelonins . Tant ell, com l'actual President de la Generalitat del Principat José Montilla, que va ser abans d'ell al capdamunt del ministeri, podien aturar el cop feixista que ja es veia a venir. Clos i Montilla, responsables del tancament de TV. 3, al País Valencià.
Si s'haguessin preocupat de les comunicacions, de la cultura i llengua catalana, només amb un acord i una ordre del consell de ministres s'aturava el disbarat antidemocràtic. El festí que es dóna l'extrema dreta espanyola és exuberant, el PP valencià amb això, vol guanyar les properes eleccions de l'estat, de març del 2008.

El PP, pensa recollir els fruits de tota la fòbia l'antiga i la d'hui que ha sembrat contra Catalunya, de moment els és un èxit exultant, però és tant sol un instant en el curs de la història, totes aquestes endemeses, malvestats, abans he dit que els hi esclataria i així ho farà en plena cara, guanyarà la democràcia. Una democràcia, on estaran representats davant de tot els valencians amb el cap ben trellat, demòcrates radicals, darrera seu: principatins, mallorquins....

Alexandre Pineda i Fortuny  

19 de desembre del 2007

CONCULCACIONS (101)

per en Claudi Romeu

PROU! D’Espanya i França

La nostra història esta plena dels fracassos provocats pels governs d’aquests estats, i també cal dir-ho, per la nostra inexplicable tolerància, d’una llarga sèrie de fets altament destructors i corruptors amb les greus imposicions d’un constant genocidi, en definitiva d’un abús sobre el nostre país que no podem ni hem de permetre mai més.

El 1714 va culminar la seva ocupació i el consegüent esquarterament sobre tot el nostre país, els reiteratius embats per esborrar la nostra lleng

ua del mapa, l’assassinat massiu de ciutadans catalans, la destrucció de tots els nostres signes de identitat nacional i l’abolició de totes les infraestructures nacionals. L’assassinat del nostre president de la Generalitat Lluís Companys i Jover i d’altres personalitats de la màxima representativitat catalana i tot el què els ha interessat a ells, sense cap consideració ni respecte pel conjunt dels Països Catalans.

La mentida, l’engany, la traïció i altres mostres de la seva manca d’escrúpols, han estat el constant menyspreu del que en som víctimes, com a mínim els darrers 300 anys. Això s’ha d’acabar i els catalans hem de desemmascarar els autors de tots aquests fets i no permetre mai més la seva despòtica acció, que a més es presentada, tan des de l’estat espanyol con des de l’estat francès, com una concepció progressita i falsament justificada per la modernitat més democràtica i solvent. 

La primera acció imprescindible per aturar aquest seguit d’agressions contra Catalunya, és informar i fer coneixedors a Europa i el món aquest magnicidi, encara vigent per part d’aquests dos estats. Al mateix temps hem d’involucrar els nostres polítics a enfrontar-se enèrgicament contra uns ocupants absolutament indignes de ser respectats a casa nostra.

Sabem amb tota seguretat, que sinó aturem amb la màxima energia aquest impuls dels nostres ocupants, no passaran masses anys en que la catalanitat, la nostra història i la nostra llengua seran convertits en signes d’altres temps, aigües passades, sense cap possibilitat de recuperació. És aquest i no cap altre l’objectiu d’aquests enemics irreconciliables.

L’odi que impulsa els nostres veïns de l’oest i del nord a perpetrar el seu genocidi sobre Catalunya és fruit de la seva bogeria política més inacceptable, sense cap mena de justificació. La responsabilitat és completament nostra i no podem restar mesells davant l’espoli econòmic, la insolvència política i el constant atac i devaluació de la nostra llengua nacionals. PROU! d’Espanya i França sobre el nostre país amb una acció que aspira a la demolició final de Catalunya.

Als nostres polítics botiflers, se’ls ha de fer fora del seus llocs de responsabilitat i renovar-los per uns que siguin fidels al país que representen. Cal que centrem tots els nostres esforços en:

1- Recuperar la nostra capacitat de decidir el nostre futur nacional sense intervencions de ningú en nom d’altres països.

2- Internacionalitzar i denunciar a Europa i el món, els agressors històrics que intervenen sense cap legitimitat al nostre país.

3- Oficialitzar com a única llengua nacional, el català, considerant les demés llengües com a qualsevol llengua estrangera i en el cas del castellà o el francès, com un atac directe contra la llengua catalana.

4- Ensenyar la nostra autèntica història nacional a les nostres escoles, com a història catalana, esporgant-la de totes les mentides que pretenen vincular el nostre país a uns estats que no són el nostre.

5- Restablir la normalitat, de la llibertat i del poder de decisió anteriors al 1714, amb una nova perspectiva per encarar un futur lliure, amb plena solidaritat amb totes les nacions lliures i sobiranes d’aquest món.

PROU d’Espanya i França als nostres territoris!

Claudi Romeu, 13 de desembre del 07