DESPROPÒSITS EUROPEUS

per Alexandre Pineda i Fortuny

Començo escrivint nom i cognom d'aquest home a qui li dedico aquest article és: Felipe González, la mitomania política l'ha enlairat i continua fent-ho. Ara li han encarregat una tasca més fosca, serà el cap d'un equip de deu persones. 

Aquest personatge; no es mereix ser un mite ni res, -estic contra la manca de raó, i els capteniments que provoca el fanatisme-, l'adoració mitòmona són irreflexions inacceptables. Menys quan l'han encimbellat encara més, per encomanar-li una feina que pot ser una perversió de la democràcia.

La Unió Europea ha creat un comitè de savis, per afrontar els reptes actuals i futurs. Sols veure que han anomenat president al que he escrit, a un home sense perspectiva progressista, mancat de sentit de democràcia i de la unió entre pobles. Em direu, que n'hi ha de pitjors, es clar! però la tasca que han dissenyat requereix una ment dehiscent. 

No s' empegueeixen a l'anomenar deu savis. Em perdonareu però només sabent qui els ha de presidir ja en tinc prou el que faran. Poltrones pagades milionàriament, que per això si han sabut donar colps de colze a tort i a dret, per assolir tota mena de privilegis pecuniaris. Faig tot d'una l'entrada a Felipe González.

L'home de qui escric no disposa de clarividència, per afrontar res ideològicament nou. El descric com un ase, sense cursives. Quan era president del govern espanyol, es va crear a l'estat la cultura del diner fàcil, i se'n vanagloriaven des del govern, per això van començar aquests homes progressistes, a destruir paisatges, a capolar el territori, a donar suport i fer d'aixopluc a un cúmul d'estafes.

El Regne d'Espanya, pateix de diversos càncers en plena metàstasi. N'hi ha molts -el procés és irreversible: classes passives, clero, militars, monarquia..., i un que no saben com resoldre'l, però que si volguessin se'ls donarien idees plausibles: sabeu del que estic parlant? d'una tema molt terrible, abrupte: és el terrorisme de l'ETA.

Tanmateix escrivíem de Felipe González, i ves per on ens surt el càncer del terrorisme que els va a la contra. Què se l'hi va ocórrer a tan insigne president del comitè de savis europeus? Heu de saber-ho, va ser el creador dels GAL, va voler combatre'ls amb les armes, perdonareu que no m'embruti desxifrant les sigles; és clar que disposant l'estat de diverses organitzacions armades professionals, no era massa difícil arribar a l'enginyosa idea: crear un grup paramilitar, amb professionals legals i també d'il·legals!  

Fer créixer l'espiral d'atemptats, tot s'hi val! Doncs no, és una manca absoluta d'horitzons per a la solució. No hem fan cap pena els etarres, jo els castigaria com es mereixen els terroristes, però per això l'estat i el seu govern disposa de mecanismes poderosos armats i de serveis secrets i també de pressupostos adients per fer-ne front.

La niciesa absoluta d'aital personatge, és creure's que guanyaria la guerra, l'únic que va fer és vessar-hi combustible al foc. Aquests temes necessiten perspectives clares, idees per configurar l'estat de manera democràtica, no aconseguiran mai res, sense un redreçament del camí cap a una democràcia versemblant. Vèncer el terror amb més terror, és ser terrorista.

Ara bé la triple ració de moralina que aboco en aquest article fins i tot rebotarà en homes propers amb la meva concepció del món. Els prego que facin una pregona reflexió. Faig d'advocat d'una moral nova?: tanmateix la moral, és ni més ni menys que l'enaltiment dels costums. Així s'entén, succeeix emperò que hi ha caramull de costums podrits.

Penso amb molt convenciment, -si ho voleu amb excés. Que avui en el segle XXI, intentar formar un estat amb procediments armats, és fer un gest repetitiu i de mimetisme amb el mateix estat que es combat. L'estat es va formar amb armes, i així els hi va, encara no han aconseguit la pau militar -vaja oxímoron que m'ha sortit tot teclejant- el que desitjaven, la imposició absoluta i absolutista.  

Nogensmenys, parlàvem del president del comitè de savis europeus, és evident que no saben llucar gens lluny. Europa s'ha de replantejar ideològicament en profunditat, ara va a la deriva. Felipe González no es mereix les sinecures de que fruirà pagant els treballadors; ni té capacitats per saber dissenyar una unitat de veritat de tota Europa i per extensió planetària.

Si els fluids sanguinis no venen ben bombejats pel cor, i no reguen amb fluïdesa el cervell perquè aquest sigui prolífic, es produeix l'estagnació, la cessació de funcions: la ment hi perd, va minvant les seves capacitats, resta ancorada als estereotips que ens van ensenyar, -enganyar- a les escoles i encara no hem evolucionat: estic fotografiant Felipe González.

Convindreu amb mi que els homes polítics que s'estan repartint suculents pastissos a tots els estats, no són de l'altura que convé per endegar un procés de construcció democràtica. 

Tanmateix, cal que tothom tingui veu, l'europeisme s'ha de reconstruir, superant els caducs estats, i formant unitats d'autèntiques nacions, no les ortopèdiques d'ara.

Alexandre Pineda i Fortuny

CONCULCACIONS (100)

per Claudi Romeu

Què ha fet Espanya?

Doncs res de positiu en tota la seva història política. Vull precisar política, perquè si considerem que Castella és un sinònim d’Espanya, culturalment si que se’ls ha de reconèixer uns valors positius tan en literatura, pintura, etc...

Però en el tema polític sempre que s’ha mogut ha estat per malbaratar els demés, robar-los, espoliar-los i destrossar-los tant com ha pogut. Actualment Catalunya és un dels darrers reductes que els queda per portar a terme les seves destructives accio

ns. Recordem però el què van fer a tota l’Amèrica del sud, amb matances de milions de ciutadans d’aquelles terres amb l’únic objectiu de robar-los els seus bens, com els grans carregaments d’or i plata, que omplien vaixells sencers d’aquests metalls. A sobre van adjudicar-se tots els territoris que aquests “conquistadores” anaven envaint fent ús del seu despotisme més resolut.

Tots aquests territoris, un darrera l’altre han aconseguit treure’s de sobre els invasors però el més sorprenen és que en molts discu

rsos i manifestacions públiques, alguns personatges polítics encara cantin “las glorias de España”, com si aquests els haguessin aportat alguna cosa de positiu. 

No tan sols és sorprenent, sinó que és completament irracional, per part dels governs dels països ultratjats anteriorment per Castella i la seva degenerada progressió d’Espanya. Hi ha però algunes raons que justifiquen aquestes contradiccions dels habitants d’aquells països. Tots aquests països estan, en més o menys grau, propers a la pobresa i el que els fa ser tan amables amb els antics invasors és que actualment l’estat espanyol està a un nivell bastant superior, econòmicament parlant. El que aquests països valoren és aquesta circumstància, ja que si denunciessin la negativitat la conquesta i el genocidi, són perfectament coneixedors que Espanya els tancaria completament qualsevol flux de inversió i riquesa, cosa que per a ells dificultaria encara més la seva progressió cap al món capitalista que els enlluerna i en què volen participar. 

És l'única circumstància que em pot fer entendre que molts governs d’aquests territoris, es manifestin tan cofois de la seva proximitat i/o “bon rotllo” amb Espanya. De totes maneres però hi ha uns determinats sectors, que de manera paral·lela, denuncien les actuacions castellanoespanyoles, com a destructors impertèrrits de les seves riqueses i especialment de les seves respectives llengües, plenament perseguides i foragitades per a imposar l’única llengua que de manera fraudulent els ha estat imposada. Aquest és el testimoni més cruel del pas dels espanyols per tot sud Amèrica.

Una segona raó pot ser, que els actuals habitants d’aquell continent, són de ascendència e

spanyola 

o com a màxim descendents mixtes de natius i conqueridors. Aquest és el fet que apaivaga el què hauria de ser una enèrgica i constant protesta contra els colons destructors de les cultures pròpies d’aquells països. És aquest un dels autèntics motors del constant elogi d’espanyolitat, com a una invasió alliberadora d’una cultura que consideren que els mantenia allunyats de la modernitat europea i magnifiquen amb estupidesa la imposició d’una religió, la cristiana com a salvadora de la humanitat, sense considerar que els va ser imposada per la persecució, el robatori, la mort i l’assassinat més destructius. 

És odiosa la imatge creada pels conqueridors espanyols, exhibint la creu cristiana que precedia la imperant destrucció de tots els seus bens, inclosos els milers i milers d’ habitants dels respectius països. Aquesta és l’”admirada labor” dels violents conqueridors, arrasant els diferents pobles, trencant les seves llengúes i les seves cultures amb el pretext hipòcrita d’una “aportación religiosa-cultural superior”. A sobre encara els haurien d’estar agraïts. 

Han passat els anys i ara les tècniques d’ocupació no utilitzen les imposicions guerreres i actuen de manera molt més sibil·lina, sense sang, però el grau de imposició i abús és igualment destructiu per als colonitzats. Vegem sinó, els resultats a Catalunya on encara són totalment vigents l’esquarterament del país i la flagrant imposició d’una llengua forana legalment destructora de la llengua pròpia, sense cap consideració, devaluant l’extensíssima cultura que té al seu darrera, com a única que històricament representa el nostre país.

La conclusió final és que Espanya continua exercint el seu poder de màxima destrucció sobre tots aquells països que han caigut sota la seva petja. I serà així mentre els catalans continuem mantenint la insensibilitat més irreflexiva, enfront de l’abús més destructor que està patint Catalunya.

Claudi Romeu, 26 de novembre del 07 

Foto de l´"Espanya plural": Parada Moncloa. Seu del "Ejercito del aire". Placa que presideix :"Francisco Franco caudillo de España"

Localitat: Madrid (Espanya) . Lloc parada del bus número 46 i metro parada Moncloa. Una imatge de l´Espanya real, podria ésser aquesta que t´hi trobaràs: La rojigualda, Edifici del "Ejercito del aire" del país veí i el que no es perceb tant, però està emmig és mural sobre les quatre columnes entre l´"estanquera" i les lletres de l´edifici que presideixen un dels braços militars de l´estat, que hi diu: FRANCISCO FRANCO CAUDILLO DE ESPAÑA.
Foto presa a Madrid en 19 de desembre del 2007, a ple Segle XXI.
A bon entenedor, poques paraules sobren de l´Espanya plural i el respecte a la memòria històrica o la seva visió a escassos metres del govern de l´estat que ens tracta sovint com a colonitzats i qui es pensi que lo de la desafecció a l´estat és quelcom cojuntural, imatges com aquesta , crec que ajuden a fer veure pedagògicament la seva visió de la pluralitat i els seus fonaments ideològic i de respecte a la democràcia , quan un dels pilars de l´exèrcit espanyol,apadrina el franquisme per activa o per passiva a la seva façana.Algú s´estranya de la desafecció se sumi a la voluntat d´exercir el dret de decidir?

LA CONSTITUCIÓ CATALANA DE L’HAVANA, 79è ANIVERSARI

Tres fets destacats donaren ressò internacional a l’activitat de Francesc Macià entre els anys 1924 i 1931. Un va ser la Conspiració de Prats de Molló el1926; un altre fou el seu viatge a Cuba on s’aprova una Constitució Provisional per a Catalunya el 1928, i finalment la proclamació d’una efímera República Catalana el 14 d’abril de 1931.

Segons els meus càlculs, durant els primers anys del segle XX els catalans radicats a Cuba arribaren al voltant de 16.000. Entre les nombroses organitzacions que disposaven destacaven tres de caire polític: el Centre Català de l'Havana, el Catalunya Grup Nacionalista Radical de Santiago de Cuba i el Bloc Nacionalista Cathalonia de Guantánamo. No foren les úniques. Algunes tenien les seves pròpies publicacions i la més notòria va ser l’antològica La Nova Catalunya. En 1922 es va crear el Club Separatista Català no.1 de L'Havana, societat secreta a l’estil de l’època el qual exemple va ser seguit en altres latituds.

Cal destacar que el 47% dels recursos econòmics rebuts de l’exterior per Estat Català durant els anys d’exili van provenir dels catalans de Cuba. El 15 d’agost de 1928 Macià va arribar a l’illa acompanyat de Ventura Gassol. La seva estada es va estendre fins al 13 d’octubre. L’Avi havia encarregat al patriota i intel·lectual català cubà Josep Conangla Fontanilles (Montblanc 1875-L’Havana 1965) la preparació d’una ponència de Constitució que serviria de carta magna provisional en el moment en què s’assolís la independència de Catalunya. Fou discutida i aprovada a l’Assemblea Constituent del Separatisme Català que tingué lloc a L’Havana entre el diumenge 30 de setembre i el dimarts 2 d’octubre.

La Constitució sobresurt pel seu contingut progressista d’acord amb l’època. No és un instrument jurídic perfecte però expressa el deler independentista dels fills del Principat. Estableix per a Catalunya la forma d’una “República tècnica, democràtica i representativa”. Adopta com a única llengua oficial al català i com a bandera la tradicional de les quatre barres però amb un triangle i un estel, inspirada en la cubana. El vot és directe, la Cambra Legislativa és única i el Poder Executiu és designat per una Assemblea de Compromissaris. Els càrrecs són revocables. Dóna intervenció al poble en els consells administratius de les empreses oficials i privades i estableix provisions pels segurs socials. Autoritza als consells comarcals i a l'Estat per a finançar o comanditar empreses de serveis públics. Declara la llibertat de culte, d’expressió i d’associació. Estableix la igualtat de drets per a homes i dones. Prohibeix la vagància i la mendicitat. L’Exèrcit és professional amb voluntaris, però mantenint el sometent per a casos d’emergència. L’ensenyança primària és obligatòria i gratuïta. Les ensenyances superiors queden davall la supervisió de l'Estat. Estableix les normes per a un “socialisme humanista”. Rebutja les fórmules autonòmiques i accepta la federació lliure i voluntària amb altres nacions ibèriques que ho desitgen. Com a norma curiosa prohibeix les corregudes de bous i la boxa.

El dia 14 d’abril de 1931, anticipant-se a Madrid, Macià proclamà la República Catalana a Barcelona. En aquest moment, de forma tàcita i fins i tot no percebuda, va començar a regir la Constitució provisional aprovada en L’Havana el 1928. Per a una ocasió com aquesta va ser concebuda.

La reacció de la recent encetada República espanyola no va demorar i immediatament va convertir al separatisme català en el seu problema més urgent. El nou govern central no diferia dels seus antecessors en matèria de centralització i va arribar a amenaçar amb la intervenció armada. Catalunya no tenia condicions per a fer una resistència reeixida i Macià es va veure obligat a acceptar l’autonomia proposada per Madrid. Va ser, segons expressaria, “el dia més trist de la meva vida”.

D’un bell inici la reacció dels catalans de Cuba i en general d'Amèrica, va ser adversa a Macià. No van entendre que hagués acceptat una autonomia en lloc de la independència i va ser objecte de les més severes crítiques. A poc a poc l’enuig va cedir pas a la raó. A l’octubre de 1932, sorprenentment, la revista La Nova Catalunya, portaveu dels separatistes de Cuba, va publicar un extens editorial titulat “El despertar d’un somni: dels núvols de la il·lusió a la petja de la realitat”. Expressava, entre altres raons, el desconeixement de la conjuntura amb les pressions de sindicalistes, anarquistes i altres moviments d’esquerra. Impulsada per la consternació, la direcció de la revista va prendre la insòlita decisió d’interrompre la seva publicació fins data indefinida. Va trigar 10 anys en sortir de nou.

Els propers dies 30 de setembre al 2 d’octubre arriba al seu 79é aniversari l’aprovació de la Constitució Catalana de L’Havana. Malauradament el fet no ha rebut tot el ressò que mereix pel seu contingut catalanista. De L’Havana estant, en tan assenyalada data, rendeixo el meu modest però sentit homenatge a aquells patriotes que en aprovar-la somniaren una Catalunya triomfant, rica i plena.

Joan M. Ferran Oliva

ENDERROCAR NO! CONSTRUIR!
per Alexandre Pineda i Fortuny

El nostre sincretisme, -tendència a combinar elements diferents-, mot de procedència religiosa però que manllevem per a l'escriptura laica i adoptem el que també és; un significat fenomen lingüístic que assumeix més d'un valor. Ens equivoquem o no de conceptuar el treball, és clara la diferència existent entre enderrocar i construir. Volem amb aquestes lletres que oblidin per sempre més l'afany de l'enderroc de la nostra cultura. Tenim uns adversaris anacrònics. Construirem ensems un  món vàlid i progressiu tant per nosaltres, i amb l'acostumada excel·lència d'esperit catalana també cap els nostres enderrocadors, agermanant-nos d'una vegada per totes, -vaja cursileria hem teclejat- però la declaració de la revolució francesa va usar la paraula -serveixi com a excusa- sempre anem empesos cap a causes universals, universalistes, per això defensem totes les causes justes del món tant les dels ogonís, que ja els hem dedicat espai i temps, com les més properes per diferents que siguin.

Però vivim al Principat de Catalunya, ens toca per obligació històrica i moral defensar aquesta terra, tots els seus valors, i empènyer-lo cap a construir una societat justa, això si és una cara manifestació d'universalisme. Propulsar el nostre microcosmos -per altre banda molt important i gran- cap a un macrocosmos planer on pugui desplegar-se en harmonia un humanisme modern, nou, amb una democràcia avançada que ho arbitri. Anem amarats de coneixements, posem-hi com a exemple el socialista romàntic Rousseau, el propulsor de la bondat intrínseca. Observem assossegadament, que les idees han d'anar acompanyades alhora de polítiques de culturització de les capes socials que el sistema d'explotació sistemàtica on han estat i estan sotmeses, no els ha permès arribar a alts nivells, no per manca de capacitats connaturals sinó per no tenir-les a l'abast i haver-se de preocupar en primera instància del menjar dels fills. Calen doncs, sens dubte, unes estructures que solidifiquin l'accés a la cultura popular.

Les ideologies, si se les deixa soles no germinen en positiu, el citat Rousseau, ha donat peu a molts treballs, això ha estat positiu pels estudiosos i prou, siguem generosos també per fomentar la tendresa, basada en la ideologia del progrés. Si les idees se les nacionalitza sense racionalitzar-las amb humanisme, sorgeixen els: nazismes, feixismes, franquismes, -doncs si, en plural- causants de milions de morts. 

Si prediquem que són l'adalil de la revolució també es tergiversen fins a les més extremes perversions causant també  milions de morts, en macabre competència. Una addenda: Nacionalisme i revolució marxista van anar units, així la nació russa, va junyir fortament a les nacions properes per intensificar el seu imperi i va fundar la Unió de repúbliques soviètiques. Les Universitats nostrades van inundar-se de socialisme gestual: Va donar peu a haver-hi, milers d'hores perdudes, en classes que pretenien ser magistrals: Quants pensaments vacus!, quantes icones caigudes!, quanta intel·lectualitat va produir perduda en miratges!.

Del mot nacionalisme n'anem escaldats, els nazi nacionalistes de l'espanyolisme més barroer, ara han adoptat el discurs, com a consigna populista i per rematar els nacionalismes sans i incòlumes de sang que  afronten el seu futur amb les eines nobles de la cultura. Pensem que és el seu últim recurs, no saben on recolzar-se en el poc intel·lecte que els resta. Els primers citats en aquest paràgraf són els pares de nacionalisme que fa tres segles que bombardeja les terres catalanes en llengua castellana -bàrbara manera de denigrar una llengua de per si plena de grandesa-. Pretenen desmuntar la utilització de la nostra simbologia, mentre ells van embolcallats amb la seva bandera pàtria, i ens fan demostracions de força guerrera en el seu dia de la Hispanitat, pels carrers de la seva devoradora capital imperial, -imperi minimitzat per raons històriques- i que ara estan demostrant la seva manca d'autèntica identitat amb els seus esgarips contra Catalunya, les seves "noves idees", no tenen base estan mancades de moral i se'ls estan fonent els pilars.

La nostra lluita contra el nacionalisme donarà els seus fruits més aviat del que es pensen els del pensament visigòtic, que com dèiem en l'encapçalament volen enderrocar-nos definitivament. Astorats van de no haver-ho pogut fer en tres segles i ara estan neguitosos, mancats de la possibilitat de bombardejar-nos com és el seu costum històric, degut a tenir Europa i el món vigilant-los. 

Malgrat aquesta realitat política jurídica per altra banda modificable. L'octubre passat un diputat del PP, no es va estar de manifestar, que l'article 8è de la Constitució espanyola, marca clarament que les forces armades garantiran la integritat territorial. Amenaça que també va formulà el rei, -dit a la Pilar Rahola quan aquesta era diputada a les corts espanyoles, -per cert que hi feia allà? feina inútil!. Tampoc no se'n ha estat també de pronunciar un bufó com Boadella dels C,s, en el diari de la seva corda integrista l'ABC, capdavanter del nacionalisme espanyol, des de primeries del segle XX.

Un pronòstic per a l'Espanya negra que ens domina: Davant de la seva obtusa pedanteria, se'ls desinflarà de sobte la supèrbia, per abusiva, els esclatarà en la seva pròpia cara. Els catalans hi aportarem seny -ens agrada més l'expressió valenciana de cap ben trellat-, més ajustada aquesta expressió en clarícia i profit, i també hi aportarem pacifisme modern -no pas gens ingenu-, com aportació a un treball que considerem globalitzat un a un i per tots els habitants de Catalunya. No ho dubteu si apuntaran fins i tot aquells que estan en la nostra terra, víctimes de les morboses circumstàncies polítiques que no els ha permès de conèixer-nos. Sabem dels molts que s'han posat en contra de Catalunya, infectats de nacionalisme; quan s'adonin del projecte universalista sustentat en una ideologia basada en una democràcia avançada; serà per a tothom: Voldran tot d'una unir-se al germen positiu, que és el gruix nacional català com a llavor de futur. Fructuosa serà la seva gènesi. Representarà per a ells  i llurs famílies, pujar a uns nivells de vida i de culturització beneficiosa en plenitud.

Espanya ha fet tard per a configurar un estat on hi capiguem tots, l'única i vàlida fórmula era la confederació. Té -tenia- exemples actuals com Suïssa, o la catalana aragonesa, que haurien de conèixer bé. Però la cobejança absoluta d'esprémer fins a la darrera gota de sang dels catalans, ha acabat fent-los mal. En els darrers trenta anys, s'han enriquit, sense deixar d'espoliar-nos, han creat la seva pròpia vida econòmica. Els militars per cobrar les seves prebendes, ja no els fa falta esperar els fruits dels impostos nostres. Ara tenen la seva riquesa. Cal sumar-hi a més la inòpia catalana dels polítics pujolistes, socialistes, i tots els altres, que han propiciat l'endarreriment, coincidents amb els mateixos anys dels seus mandats. S'han fos les infraestructures que necessita la indústria per al seu creixement. També els grans empresaris catalans, s'han situat a la metròpoli per gaudir de tots els avantatges descrits.

La cobdícia insaciable espanyola, ha començat a fer obrir els ulls a la societat catalana. Els empresaris que tresquen, -ja oblidats els desorbitats capitalistes que s'han ubicat a Madrid-, comencen a revolucionar-se i sotjar la profunda injustícia amb la continuada despossessió que representa l'estat actual, volen el que els pertoca, les condicions objectives per desenvolupar-se en igualtat sense salvatgisme econòmic. Doncs aquí estem, abans era el proletariat el que havia de canviar les estructures per assolir la justícia. Ara, seran els empresaris creatius, els enginyers, etcètera, que sense menysprear a cap força democràtica, formen el fort embalum del canvi. Aquesta serà la força que ens durà a un Estat propi. Penseu amb la paradoxa que plantegem però que és científica i veraç en tots els camps a: HOME LLIURE, HOME FORT, a POBLE LLIURE, POBLE FORT, i s'hauran creat les condicions per a la UNITAT, salvada la hipotaxi -és un terme gramàtic de submissió- que ens agrada portar al terreny social. Serem INDEPENDENTS, i alhora podrem ser uns magnífics -mútuament- veïns dels espanyols, salvarem fronteres de tota mena. Haurem conclòs la tasca de CONSTRUIR CATALUNYA.

Alexandre Pineda i Fortuny
Nota: publicat inicialment a El Vallenc, el 3 de novembre del 2007.

CONCULCACIONS (97)
per Claudi Romeu

Catalunya, si us plau

Hi ha certa gent que ha fet i fa coses a Catalunya, però relativament poca que hagi fet bé el que en podríem dir-ne, els bons deures per Catalunya. Una visió és haver fet coses a Catalunya, incloent accions útils pel país i l’altra és haver aportat solucions encarades al gran repte de Catalunya per a la seva supervivència, que és sens dubte la preparació per a la independència, per fugir d’una vegada dels nostres destructors més corrosius que en són Espanya i França.

Una de les persones més destacades, potser també pel temps que en va tenir la més gran responsabilitat és sens dubte l’expresident Jordi Pujol. Va exercir durant 23 anys com a President de la Generalitat de Catalunya. No dubto en absolut del seu amor per Catalunya, i estic que segur que va realitzar molts afers verdaderament importants per aquest nostre país, però va cometre el pecat per omissió més sever contra Catalunya, que va consistir en mantenir-la subjugada sota la petja dels destructors estats espanyol i francès, sense ni piular en aquest sentit. No tan sols això sinó que va elogiar en alguns moments les glòries d’una Espanya democràtica, amb la inclusió del destructor i esperpèntic bilingüisme, també sense denúncia. Continuo afirmant que aquest president és indiscutible que va fer bones aportacions en benefici del país, però va passar pàgina tranquil·lament, sobrevolant el país sense parar atenció o negligint el repte més rellevant i decisiu que te plantejat Catalunya de cara a la seva permanència com a país lliure, o la seva desaparició definitiva i total, en mans d’aquest dos ferotges estats que he citat.

Darrera va venir lògicament un altre president, Pasqual Maragall, del que lamento profundament la seva malaltia anunciada recentment, i li desitjo el millor per a superar aquest mal tràngol. Però tornant al tema cabdal per Catalunya, ens varem quedar també absolutament orfes respecte a la perspectiva de major importància sobre el nostre país, concretada en el ser o no ser nacionalment parlant, que mai serà positiu mentre el control més decisori estigui en mans dels qui ens odien amb totes les seves forces, i sols estan a l’aguait que deixem de ser un problema per a ells, confirmant-se la nostra renúncia i desaparició final com a nació. Ell i el seu partit continuen promulgant el federalisme, el federalisme espanyol, en el qual segons ells hi aniria en el mateix cistell Catalunya com a regió autònoma o vés a saber què. A mi em continua semblant una proposta pobre i covarda, que en el fons no s’atreveix a dir a Espanya que se’ls ha acabat el bròquil i van arrossegant aquesta opció com a mal menor. Resumint, després d’aquesta presidència, ja acumulem pel cap baix, prop de vint-i-sis anys sense fer absolutament res decisori per la llibertat real i total de Catalunya. Deuen continuar pensant que ara no toca. Permetin-me que els pregunti, quan tocarà doncs? Si segueixen els seus prescriptors, mai!

Es nomena un tercer president el senyor “José Montilla”, (aquí i a la xina) i es constata que les coses van de mal en pitjor. Aquest president ja no és ni tan sols català, ja que ell és primer de tot espanyol i després pot fer les disquisicions i manifestacions que vulgui en referència a la seva dubtosa catalanitat, però si es considera espanyol, ja no cal que diguem res més perquè la seva filiació és clara, sincera i manifesta o sigui la seva total i única nacionalitat és espanyola. El demés són entreteniments que no passen del vermut. Sols cal veure com deixa anar velades crítiques en referència al tema de la identitat nacional catalana, que naturalment el preocupa com a la resta d’espanyols i ell aporta el seu granet de sorra perquè els catalans no ens animem en aquest sentit i continuem amorrats a aquesta paròdia nacional que ens volen endossar amb el nom d’Espanya. El que és més greu encara, és que aquest senyor té un partit al darrera que es diu català, o inclús catalanista, el PSC que li ha avalat aquesta ocupació amb l’ajuda d’ERC. Tristíssim!

Ens estem acostant, tot xino-xano, als trenta anys sense haver fet un pas endavant per al verdader repte que Catalunya te plantejat, la seva autèntica llibertat nacional o sigui la independència. Aquests anys venien precedits per quaranta més en els que la independència no tan sols estava rigorosament i dictatorialment prohibida pel govern espanyol il·legal, sinó que ni es podia pronunciar la paraula, amb risc d’anar a la presó, ser torturat i fins i tot jugar-se la vida, simplement per haver usat aquesta temible paraula.

Aquest és el panorama que podem contemplar, durant els darrers anys respecte a un país que està cada dia més proper a la frontera d’una realitat que es pot decantar, o bé per la sobirania i la salut nacional definitiva o per un declivi accelerat cap a la total desaparició, inclosa la nostra llengua, com a estendard més important i representatiu del nostre patrimoni, ja que els altres ja estan completament perjudicats, contaminats o desapareguts.

És sorprenent veure i constatar com un país, el nostre, ha passat de ser una nació capdavantera políticament dins Europa i el Mediterrani, a ser un país on els seus dirigents més decisius, han anat relliscant cap a una plena i fatal visió políticosocial, mancada de la més mínima possibilitat d’encarar un futur digne i segur de si mateixos. Un país que es consideri com a tal, no pot tenir al seu davant un reguitzell de persones amb aquesta debilitat política tan manifesta, mesquina i devaluada. Aquests tres presidents ens acosten de manera aparentment inevitable al desmantellament residual de Catalunya, i és només el poble en la seva vessant més popular (valgui la redundància) i completament desprotegit, sosté ell sol la única força i capacitat, que ens pot fer remuntar el terreny perdut i emprendre de nou el camí de la nostra vigorosa fortalesa per encarar un futur més potent i efectiu, plenament català sense renúncies de cap mena.

Segur que el poble no negligirà esforços en aquest sentit. Si no n’esteu convençuts, adoneu-vos com a partir del creixement irredempt de l’independentisme, ara molts polítics entre els quals també els citats, s’atreveixen a pronunciar alguna frase, on es situen més propers als conceptes de catalanitat, major sobirania, etc... però això no fa més que confirmar la esgarrifosa manca de líders en aquest rengló i que la feina ha de venir des de baix de tot, perquè sense aquest requisit, la majoria de polítics continuen immòbils en el seu ostracisme més pervers i oblidadís dels veritables objectius.

Finalment sembla que comencen a perfilar-se algunes persones que estan enaltint el concepte de independència i sobirania amb més contundència i d’una manera més resolutiva que en temps passats. Enhorabona si és així i benvinguts siguin, ja que si no avancem en aquests àmbit, s’estan exhaurint les forces vives del país!


Claudi Romeu, 26 d’octubre del 07

Josep Sort / TU DE QUÈ VAS?

diumenge, 2 / desembre / 2007

Josep Sort / TU DE QUÈ VAS?

Josep Sort. És professor universitari, bon coneixedor de la realitat nacional del Quebec i dedicat a l'estudi de la noves tecnologies d'Internet en el terreny social i polític. És autor de llibres com "Canadà divisible: l'autodeterminació del Quebec"(2002), "L'ombra del poder. Un estudi sobre el nacionalisme espanyol" (1995). És impulsor de diversos blogs: Indústries de guerra o La Taula d'en Bernat.

- Què en penses de la Monarquia espanyola? Què sents quan algú crema la foto del Rei d'Espanya?

Com a català, republicà i demòcrata, qualsevol monarquia em produeix un rebuig elemental. Que encara hi hagi sistemes polítics tan profundament desiguals, tan profundament discriminatoris, tan profundament endarrerits que neguen la dignitat de la persona humana. Quant a la figura del Rei d'Espanya, malgrat la seva relativa curta història (recordo que el títol literal només existeix d'ença els anys 30 del segle XIX), tradicionalment ha estat emprat per simbolitzar la unitat nacional espanyola... una unitat, per cert que constitueix una autèntica facècia. Cremar una foto del titular de la corona, és un acte de dignitat política puntual, però hem d'anar més enllà. És fer pedagogia política i constitueix un evident reclam en una societat mediàtica com la nostra.

- Creus que la Constitució espanyola és un text vàlid? Cal resignar-se a respectar les lleis espanyoles?

Primer, jo no crec, en tot cas, penso. La constitució espanyola és un document producte del pacte entre sectors de l'antic règim franquista i elements de l'oposició que es va aprovar sota la pressió de l'exèrcit franquista i en un clima d'enorme violència política contra el moviment democràtic. No és doncs, un document elaborat amb llibertat, com deia la cançoneta de marres. Es un dictat dels poders fàctics franquistes i per mi no té cap mena de legitimitat democràtica. Quan sento els espanyols donar lliçons de democràcia, em poso les mans al cap. L'estat ecspanyol és probablement l'únic on el feixisme no ha estat derrotat militarment. I això té un preu. Respectar? Passar totalment i absoluta.

- Quin és el teu mapa nacional? On comença i acaba la Nació catalana?

Naturalment, el meu mapa nacional inclou totes i cadascuna de les 81 comarques. D'altra banda, considero que Catalunya, que és la denominació que a mi més em satisfà, hauria de recuperar els territoris que formen la conca del riu Cinca, i també el Carxe i l'Alguer. Tot això forma la nació catalana i el meu mapa nacional. També he de dir que la nació catalana la formen totes les comunitats o grups de la diàspora. És la Catalunya exterior, que tanta importància ha tingut en la nostra història. Recordo que els primers grups independentistes declarats es funden a Cuba. Gràcies a Internet ara el contacte amb ells és immediat. Cal reforçar les comunitats catalanes a l'exterior, que esdevinguin autèntics lobbies a Amèrica, Europa i Àsia. Hi ha molta feina. La Catalunya nacional és una Catalunya global.

- La sobirania és sinònim de: autonomia, federalisme o independència?

Sobirania implica capacitat efectiva de decidir, no només tenir el dret a fer-ho. Vol dir, doncs, independència per poder decidir. Sobirania i Independència són indestriables. Només s'és sobirà des de la Independència. Quan ets independent pots triar si vols que la República Catalana sigui de base unitària, de base comarcal, regional o federal. Però primer cal ser lliure, cal guanyar la Independència.

- Quin camí creus que cal seguir per assolir la sobirania del poble català?

El de tots els pobles que han lluitat abans per la seva llibertat. Es tracta d'anar ocupant espais de poder, com si fossin trinxeres. Després d'una, una altra. I així anar fent. Sense dubtar, ni vacil.lar. Sabent que tenim un enemic fanàtic. Però precisament aquesta és la seva feblesa. Les lluites d'alliberament nacional, acostumen a ser guerres asimètriques: els estats opressors perden si no guanyen. Els moviments independentistes guanyen si no perden. Ara be, sempre he pensat que des d'una lògica geoestratègica, França és el principal obstacle a la nostra independència, no Espanya. Finalment, vull afegir que tinc una plena confiança en el caràcter lluitador del poble català. Estic convençut que si aconseguim una concòrdia independentista, no hi haurà déu que ens pari. Pot semblar romàntic, però som un poble realment especial. Hem sobreviscut 300 anys d'ocupació pel cap baix, i encara estem plantant cara. Això vol dir alguna cosa, no?

- En què i a qui creus que beneficiarà la sobirania nacional?

La sobirania nacional és un atribut al qual cap poble que l'ha aconseguit hi renuncia. Això vol dir alguna cosa. Penso que serà un acte de justícia històrica. Som un poble amb mil anys d'història. Una història certament complicada. Al segle XIII i XIV érem un exemple de proto-estat nació, però ens vam enfrontar amb enemics poderosos: Castella, França i el Vaticà... Però això ja ha passat. La sobirania nacional ens farà lliures i destruirà un estat opressor oligàrquic, discriminador, com ha estat l'estat espanyol a Catalunya. Pel que fa a qui penso que sortirà beneficiat, la immensa majoria de la població, Només perdran els qui viuen de la dependència espanyola i francesa. En els processos d'alliberament nacional, qui en treu més benefici és qui controla o hegemonitza el bloc revolucionari, si bé també aquí hi juga molt el context internacional i les grans potències. En el cas català, però, l'espoliació econòmica, és tan evident, tan descarada, tan descomunal, que, m'aventuro a dir que, un cop desaparegui, en assolir la independència, l'impacte en el nivell de vida i de benestar de la societat catalana serà immediat. I no només això, la llibertat farà que les nostres il·limitades capacitats creatives -som un poble de creadors universals- farà que aviat siguem un poble capdavanter.

- A quines persones faries aquest qüestionari?

No és un qüestionari senzill. Cal reflexionar i la veritat sigui dita us aconsello canviar els "creus" pels "penses". En general, és un qüestionari que es pot passar a persones amb un cert nivell de formació intel.lectual i política.

Enviat per JULI CUÉLLAR a 13:45

NOTA: Entrevista penjada al bloc de Juli Cuéllar