CONCULCACIONS (114)
per Claudi Romeu

Els polítics catalans són immadurs?

Tots els ciutadans de qualsevol país hem de fer-nos constantment la pregunta referida, per tal de comprovar si els polítics que ens representen ho fan responent als desitjos del poble, o simplement es limiten a posar en solfa la seva visió més particularitzada respecte al seu país i una concepció preestablerta del futur que ells pensen establir.

La seva missió és molt més complexa i compromesa que això. És evident que en el món anomenat democràtic s’ha d’acceptar que cada país té els polítics que ha escollit i podríem quedar-nos tranquils amb aquest anunciat de: -Oh són els polítics que una majoria ha elevat a les responsabilitats que representen- Però no és exactament així de senzilla la cosa. És més complexa i exigeix als polítics un nas més fi, i sense trair les seves conviccions personals, basar la seva acció com a polítics a una fidel i constant obediència als designis generals del poble que representen, atenent preferentment aquests designis sobre qualsevol altre interpretació personal.

Faig aquesta reflexió prèvia com a intent de situar un escalat entre la síntesi que un polític ha de resoldre constantment entre la seva visió com a ciutadà normal i la responsabilitat que emprèn en el moment que accedeix a representar un poble.

Com a concreció del que queda més o menys anunciat anteriorment se m’ocorren una sèrie de preguntes que proposaria, comentaria o inclús dialogaria i/o discutiria a les persones que ocupen o han ocupat els llocs polítics de més responsabilitat de Catalunya. Les preguntes segurament els resultarien incòmodes i dubto que se les hagin plantejat seriosament , i fins m’atreviria a dir que molts entre ells les han obviat d’entrada per tal de que la seva trajectòria personal no trontollés.

Anem a veure a quines reflexions em refereixo, senzillament en referència a Catalunya i la seva visió que inclou aquella nació que representativament entenem com a Països Catalans. No en va venim d’una història que conté aquesta dimensió i que no hi ha motiu per prescindir-ne, sinó és pels interessos d’uns estats que no els convé aquesta visió perquè els negaria tot el dret que s’auto concedeixen per a ocupar-nos, mitjançant, guerres, matances, atacs a mort a la llengua i al conjunt nacional en general.

Prèvia a la primera pregunta. Una majoria de partits accepten plenament que Catalunya és una nació i amb aquesta concepció interpreten fidelment el sentir d’una part majoritària del poble. Una altra cosa seria definir territorialment aquesta nació i com s’entén que històricament la Confederació dita Catalana Aragonesa va exercir políticament aquesta dinàmica.

Primera pregunta – Entenen els polítics catalans, que una nació és un ens lliure i que per tant les seves decisions es prenen en el seu àmbit natural, sense més implicació que respectar els demés països, però que recíprocament els demés països no incidiran en tot allò que fa referència a la vida interna de cada nació, o sigui la seva organització, la seva llengua, la seva història, les seves lleis i el seu exèrcit (sempre i quan aquesta estructura sigui encara vàlida i/o imprescindible)

Crec que aquest anunciat no és abusiu i que si no es donen aquestes circumstàncies no es pot parlar de nació ni de país ni de res que impliqui una identitat nacional concreta. Penso que no existeixen mitges nacions o nacions mancades d’alguns requisits, com si es pot produir en un cos mutilat físicament. Per a posar un exemple, aquest ésser pot necessitar d’una ajuda per a realitzar-se individualment o personalment. Evidentment no és el cas en un país amb mil anys de història i prop de quinze milions de ciutadans.

Prèvia a la segona pregunta. Si una nació és un col·lectiu sobirà, amb una visió pròpia de la seva convivència interna i un estil propi de projectar-se a l’exterior i aportar, en el nostre cas les nostres opinions, criteris i visions a Europa o el món per tal de ser admesos i escoltats en el debat totalitzador, i donar testimoni d’una existència disposada a compartir la problemàtica que a tots ens pugui preocupar i interessar, conjuntament en el concert internacional, és obligat respectar-ne la seva síntesi nacional.

Segona pregunta – Com veuen els polítics catalans que a Catalunya li sigui vedat aquest paper que com a nació mereix, havent demostrat històricament que en els seus moments ha tingut un paper preponderant en questa missió i que sigui pels interessos de gent no tan sols no catalana, sinó que odia la nostra identitat i que precisament aquests col·lectius “estats” són els que interrompen aquest dret que naturalment ens correspon?

Prèvia a la tercera pregunta. Les nacions que integren el món, tenen unes raons d’existència a part de la seva potència econòmica, de la naturalesa dels seus territoris i ubicacions, del seu color de pell, de quina sigui la seva llengua i fins i tot tinguin el nombre d’habitants que tinguin, en resum no existeixen unes condicions prèvies per accedir a l’status de nació.

Una nació és una comunitat de ciutadans que es troben còmodes compartint la mateixa identitat i una sèrie de característiques, que s’han anat configurant al llarg d’un procés històric i que culmina en un desig de conviure una experiència vinculant de la vida de tots els seus ciutadans. Ningú té la pila baptismal per donar titulacions de nació o no als demés, com han fet de manera indesitjable i inhumana els estats espanyol i francès. Fem un recordatori d’actualitat especial, dedicat al Tibet que està passant uns moments difícils i no és l’únic cas en aquest món, en què uns estats determinats es consideren amb drets a distorsionar la vida d’altres països, amb dret a matar, torturar, prohibir i pressionar amb els seus exèrcits, fins on els calgui. Cosa de la que a Catalunya en tenim una llarga, trista i decebedora experiència.

Tercera pregunta – Els polítics catalans accepten aquestes situacions testimonials, com a mostres dignes de ser compartides i admeses o les consideren altament denunciables com a purs abusos d’uns col·lectius sobre els altres sense cap dret i per tant completament censurables i amb l’obligació de imposar-ne la rectificació pertinent i immediata? No veuen que els catalans hem estat i continuem patint aquests abusos i que no s’hi valen les mitges solucions que comporten una sèrie de limitacions i que sols acceptem vergonyantment per una falta de valentia?

Quarta pregunta – El poble s’ha de preguntar si els polítics que s’adapten als interessos i decisions dels ocupants són els polítics que volem, o necessitem uns polítics d’una talla superior, capaços per damunt de tot de valorar el seu país i defensar-lo dels seus enemics, sense claudicacions de cap mena sinó convertint-se en els líders, perquè es prenen aquesta responsabilitat com la seva primera obligació davant del seu poble.

Conclusió. M’agradaria incloure una llista (probablement incompleta) de noms de polítics que han utilitzat el seu poder de manera irresponsable, perquè no han inclòs en la seva activitat la visió valenta de posar les seves forces al servei d’alliberar un país colonitzat, esquarterat, i controlat pels mateixos vencedors que ens varen prendre les llibertats que com a nació havíem conquerit. Hi ha coses que són susceptibles de ser opinables des de punts de vista diferents. Però la llibertat és un bé sagrat que aquell que hi té dret no se’l pot deixar arrabassar mai.

Dels molts noms que citaria no vull pas que s’entengui que tots ells hagin estat solament uns vividors de la política, interpretant-la principalment al seu servei personal. N’hi ha que han fet coses realment molt positives pel nostre país, però considero que quasi tots ells han fallat en el mateix punt, tolerar irresponsablement que Catalunya per assolir la nova majoria d’edat, o sigui una imprescindible i renovada situació de nació lliure, necessiti d’un humiliant consentiment d’uns tercers i més concretament els mateixos que es permeten destruir-nos com a país, apoderar-se de tot el nostre patrimoni, de la nostra història a la que sempre s’han posicionat a l’altra costat, amb la perversa intenció d’apropiar-se del que no els pertoca. No podem permetre més aquests abusos, per dignitat en primer lloc i en segon terme perquè ens ho juguem tot, inclosa la més insultant desaparició.

Tractant-los de manera afavorida, diré com a mínim que els nostres representants, en general, són poca cosa més que uns polítics immadurs, o uns inconscients o que els pitjors entre ells es limiten a utilitzar la política com un “modus vivendi”, centrada en el manteniment d’una consideració aparentment prestigiosa amb unes percepcions econòmiques llamineres, com a gaudi i objectius predominants. Aquest atributs justifiquen sobradament el qualificatiu de immadurs, com a mínim.



Claudi Romeu, 25 de març del 08

CONCULCACIONS (113)

per Claudi Romeu

La Restauració de Catalunya
Segons els diccionaris, restaurar és tornar a posar alguna cosa en el seu estat anterior. Reconeguem que Catalunya no està en la seva situació anterior, la que sempre i durant un miler d’anys ha gaudit el nostre país. D’aquest temps cal restar els darrers tres-cents anys en què espanyols i francesos han torçat completament la nostra història, convertint-nos en un país sotmès als seus interessos.

Tot aquest tema és molt llarg i mereix explicar la nostra història per fer-ne una descripció acurada. Evidentment no la farem aquí, perquè hi ha suficients historiadors que han publicat magnífiques Històries de Catalunya on consta extensament tot aquest període.

El què ens interessa és com hem de reconduir la nostra història perquè el nostre país recuperi la seva plena vitalitat en un estadi de total llibertat. És fàcil dir-ho amb una frase, que per ella sola no provoca cap canvi important, com és per exemple -ens cal alliberar el nostre país de les intervencions espanyola i francesa i/o també italiana-. El que ens cal es veure com s’ha de portar a terme aquesta restauració.

Primer Punt – Consisteix en conscienciar i esperonar els catalans amb l’objectiu de retornar al nostre país la seva plenitud com a nació, sense les interferències que distorsionen progressivament el nostre país encara en mans dels qui no volen que ho tornem a ser mai més. És el principi bàsic del que en podem dir la Restauració de Catalunya. És imprescindible assolir aquest objectiu de involucrar tots els estaments del nostre país en aquesta finalitat imprescindible. Els nostres polítics en primer lloc, tots els ciutadans de les diferents classes, professionals lliures, treballadors, mestres, empresaris, economistes, especialistes de tota classe, gent amb arrels llunyanes nouvinguts de qualsevol país, tota aquella gent de la que s’ha dit que viu i treballa al nostre país i que deixarà arrels perdurables a casa nostra, en resum tothom que d’una manera o altre ha de pretendre gaudir de la personalitat d’una Catalunya normalitzada. Ens cal establir un pla que interessi a tothom, il·lusionant-los en la restauració d’una Catalunya Lliure.

Ha de ser un programa pacientment elaborat, sense presses, però ben cohesionat, desenvolupat amb constància i per tant laboriós i de visió llarga, però sense descans, amb la manifesta intenció de motivar tots els ciutadans vers l’entusiasme de pertànyer a un país que és i serà el seu i de ningú més. És imprescindible que la millor classe política estigui al servei d’aquest poble i perquè això es produeixi hem de pressionar i comprometre, sense demora, la seva fidelitat a aquest país i no a cap altre. Són els dirigents polítics els que han d’assumir i elevar a objectius concrets, el que els ciutadans catalans esperem i desitgem sense més dilació ni excusa de cap mena. Altrament, no ens quedarà cap més qualificatiu, per a ells, que el de titllar-los de traïdors al país que diuen servir, i que dissortadament els porta a validar . afavorir les estratègies dels ocupants.

Segon Punt – Ens cal fer una revisió a fons de la nostra història, feta exclusivament des de Catalunya i eliminant totes les falsedats i tergiversacions que han estat no tan sols aportades, sinó brutalment imposades pels nostres vencedors, conscients que els vencedors sempre escriuen la història amb la visió que a ells els interessa, prescindint de la realitat que sols pot ser interpretada pels autors i el poble del propi país. Els nostres herois, les nostres gestes, les nostres celebracions i les nostres tradicions han de constar-hi tal com els nostres intèrprets les identifiquin. Primer de tot netejant-la de les exaltacions que no corresponen al nostre país i que ens han estat dictatorialment imposades per uns ocupants indignes. La història d’un país són les pàgines sagrades, sobre les que sols n’han de tenir cura els propis descendents, per tal de resguardar-ne la seva veraç autenticitat.

Tercer Punt – La visió històrica resultant s’ha de projectar principalment, en dues activitats concretes. La primera és en el camp de l’ensenyança, escoles, instituts, universitats i demés centres d’educació i formació de joves. És altament significatiu que els infants i adolescents d’un país rebin aquesta informació en les seves primeres etapes, per tal de crear la seva particular identitat, que sòlidament consolidada els ha de servir de pauta personal, durant tota la vida.

La segona aplicació, consisteix en difondre’n un extens domini a nivell popular, afavorint el relleu de tots aquells esdeveniments, celebracions i personalitats que són recordatoris constants d’una interpretació fidel de com el nostre país ha anat esdevenint el que els mateixos catalans han volgut. No caldria repetir que la restauració de la nostra història implica necessàriament, la total eliminació de totes les festivitats imposades, siguin “el dia de la hispanidad, el dia de la patrona de Espanya”, o les “grandeurs” que siguin. Qualsevol altre festa forana que no ens correspongui, excloent totes les festivitats espanyoles, franceses o italianes, completament alienes al nostre país, han de ser foragitades.

Un país que ignora la seva autèntica història és un país que està amenaçat de mort i aquesta davallada cap a la desaparició, sols l’aturarà una restauració i responsabilització de la pròpia història a través de la consegüent divulgació del seu coneixement a tots els ciutadans del poble afectat. Un bon coneixement de la nostra història, ha de fornir una progressiva conscienciació de la nostra veritable identitat, com a element central d’una catalanitat que actualment es troba completament disminuïda, pels impertèrrits anys que s’ha estat deformant i falsejant, per tal que acceptem sense rebuig identificar-nos amb les propostes i imposicions dels països ocupants.

No ens podem donar per vençuts, malgrat els tres-cents darrers anys, un país amb la potencialitat de Catalunya, no és tant fàcil d’eliminar, la prova n’és l’actual creixement del sentiment independentista que testimonia un primer símptoma en aquest sentit. Potser la seva eclosió és encara massa instintiva i primària, i ens cal potenciar-la, fonamentar-la i difondre-la molt més, fins que es concreti en una sòlida conscienciació, ampliant el seu àmbit i adquirint indubtablement un major domini públic. Un bon coneixement històric, ha de ser la base que ha de motivar un poble a sortir d’aquest marasme de l’anonimat que estem vivint i entrar en una fase completament renovada per una forta consciència popular d’afirmació nacional catalana.

Quart Punt – Paral·lelament als coneixements que ens vagin fent superar la ignorància de la nostra pròpia història, com a element implacable de la destrucció soferta pel nostre poble, hem de reconstruir tots aquells atributs que justifiquen l’existència del poble català, multiplicant els adeptes que no acceptem una Catalunya disminuïda i diluïda dins d’aquests dos estats opressors. Dit d’altre manera es consolidarà un sentiment de pertinença catalana, que ha de convergir en una acció d’autèntic enfrontament a totes les imposicions que tenim digerides i infiltrades fins al moll de l’os i que ens van minant i anul·lant la nostra veritable identitat per convertir-nos en ciutadans espanyols o francesos. Aquesta fase és imprescindible, ja que si no s’aconsegueix una majoritària reacció popular, Catalunya acabarà els seus dies en un exasperant anonimat, que els opressors lluiten desesperadament per a aconseguir-ho com a realitat definitiva.

Cinquè Punt – Concretem una mica més. Se me’n fot que a Espanya guanyi unes eleccions el PSOE o el PP. Sigui l’un o l’altre més favorable o menys per Catalunya. Cosa que ens portaria a una llarga o llarguíssima discussió. El que m’afecta, m’interessa i em preocupa és el que es produeixi a Catalunya. Perquè tants catalans han votat centrats en els resultats a Espanya? No anem pel bon camí! Tenim l’espanyolisme completament infiltrat en les nostres consciències. Aquest miratge ens fa creure que el nostre futur està plenament lligat al que es pasti a Espanya i és una mentida de la que som estúpidament creditors. L’únic futur que ha de captar el nostre màxim interès, és el que es promogui a Catalunya i des de Catalunya, o sigui el que construïm nosaltres els catalans.

Com a catalans tenim unes qualitats i unes mancances, com qualsevol nació. Tenim de tot i força, com qualsevol país, però sempre en clau catalana. Als nostres partits polítics els passa exactament el mateix, en l’actualitat amb una dosi d’espanyolisme injustificable. Tenim uns partits que es diuen catalanistes, altres nacionalistes, altres independentistes, i tot un entorn de moviments i diverses formules polítiques, favorables totes, a més o menys curt termini, a una visió sobirana del país, amb masses diferències de matisos, on cada un d’ells es creu tenir la única concepció positiva pel país. Jo els diria: rucs! entre tots vosaltres no sou capaços de plantejar una síntesi de mínims vàlida per a tots i que sigui capaç d’enfrontar-se de manera unificada a Espanya i França? No veieu que malgrat la nostra aparent debilitat i insignificança, de la que ens volen convèncer, les decisions de vot catalanes han estat suficients per marcar els resultats de les eleccions de tot l’estat? Perquè doncs els nostres partits han estat els primers que s’han adaptat a la dinàmica espanyola? Perquè tot el nostre potencial català s’ha menyspreat en favor de l’estat que ens domina i ens té agafats pel morro? A tant sucursalisme indòmit hem arribat, que no ens adonem que estem perdent pistonades vitals per la supervivència de Catalunya?

Hem de saber que els espanyols estan preocupadíssims per aquest símptoma. Tant els ha molestat, que estan pensant en canviar la llei electoral de l’estat, de manera que elimini aquestes possibilitats. Aquestes capacitats les hem de dedicar a Catalunya i la seva reconstrucció i no a Espanya o França.

Malgrat els tres-cents anys darrers, que han entorpit tràgicament una història netament catalana, resulta que encara disposem d’un potencial poderosíssim que infravalorem irresponsablement. Es veritat que necessitem uns líders, però aquests han de sorgir a partir de l’agrupament i la unió de totes aquelles forces favorables a un autèntic catalanisme, i que unides en un sol front pels valors de conjunt irrenunciables i sobreposant-los a tots els accents particulars, ens aportin al centre de l’encara llarg camí cap a la nostra independència.

Sisè Punt – Ens cal passar a l’atac, i prendre la iniciativa. No podem restar estúpidament a l’aixopluc d’aquests bergants que sempre ens repetiran hipòcritament: - pobrets quedeu-vos a casa nostra, on estareu protegits i gaudireu de tots els nostres privilegis – entre els que hi hem de incloure, la nostra destrucció, el més gran empobriment fruit d’un robatori constant, l’anorreament de la nostra llengua i tots el abusos imaginables per destrossar el nostre país fins a convertir-lo en la més ridícula i empobrida regió espanyola o francesa?.

Som nosaltres els que hem de marcar el pas de la nostra història, si no és així ens continuaran imposant la seva, amb tots els elements per desdibuixar-nos com a país, aquell que en altres temps ha resultat envejable i victoriós.

O som capaços d’agafar el timó novament o no ens espera res més que senzillament desaparèixer. Restaurar Catalunya vol dir això, tallar el pas als, permeteu-me la paraula, els malfactors del nostre país.

Setè Punt – A més de la transformació o substitució dels nostres polítics, hem de influir enèrgicament també contra una sèrie d’entitats que tenen uns potencials extraordinaris, sempre ben disposats a afavorir interessos i concepcions espanyoles, com per exemple les Caixes d’Estalvis, les empreses que estan abandonant el nostre país per anar a engrandir la metròpoli de l’estat i tantes i tantes iniciatives que els fa creure que sortint del nostre país esdevindran quelcom més important. Potser sí que rebran algunes millores puntuals i immediates, però a mitjà termini aquesta estratègia tindrà un cost altíssim pel nostre país que continuarà empobrint-se com així ho estan projectant des d’aquesta mateixa metròpoli.

Amb tots els directius i responsables d’aquestes entitats cal parlar-hi molt seriosament i si cal imposar estratègies que els facin canviar la seva visió petita i estrafolària contra el propi país. És una tema de cabdal importància per aturar la desitjada destrossa de Catalunya.

Vuitè Punt – L’emblema nacional més important que ens queda és la llengua, la Llengua Catalana. Aquesta llengua que els nostres enemics han lluitat tant per a fer-la desaparèixer i que fins ara no ho han aconseguit. Ens cal tenir present que el català és el testimoni de major relleu que ens presenta al món de la manera més natural, més eloqüent i més absolutament nostra. És una llengua bellíssima, comparable en riquesa expressiva a les més importants llengües del món. La seva sonoritat és d’una suavitat i ductilitat exemplar. És apte per a tota classe d’expressivitat com ho demostra la seva diversitat que va des de, innombrables memòries exemplars, novel·la, filosofia, poesia, història, exposicions tècniques de tot ordre. En alguns moments de la nostra història, conjuntament amb la seva germana l’occità, van ser unes de les llengües de major rellevància a Europa. Recordem que autors com Petrarca i Dant no tan sols la coneixien, sinó que van arribar a utilitzar-la en ocasions, pel prestigi i difusió que tenia.

Al mateix temps ha estat una de les llengües més perseguides i ultratjades, amb prohibicions constants i fins i tot robatoris, fent-ne desaparèixer els originals catalans i presentar-los com a originaris castellans, com és en el cas del mateix Quixot i altres, segons s’està investigant de manera exhaustiva actualment. (Veure l’obra d’en Jordi Bilbeny i altres)

És doncs el tresor més important de què disposem. Actualment està trossejada i constantment atacada pels mateixos de sempre que se’ls revolta tot quan la senten parlar o observen els seus èxits i la seva constant creativitat.

Aquí tenim una ingent feina a fer per a reconstruir-la amb tot el seu esplendor fins que torni a esdevenir la llengua de Catalunya amb plens drets i única oficial. Hem de lluitar-hi aferrissadament per a retornar-li aquest drets i fer fora sense contemplacions llengües imposades amb la pretensió d’engolir el català i deixar-lo com un residu mancat de importància, completament impresentable, amb un ús restringit a llengua familiar, pròpia de maniàtics, i no vàlida pels esdeveniments rellevants.

Siguem completament intransigents en l’ús del català com la nostra única llengua. No en tenim ni en desitgem cap altra, com a nostra. Què dirien o com ens tractarien a Valladolid a Càceres a París o qualsevol altre ciutat d’aquests països si ens obstinéssim a parlar-los en català? No cal que siguem tant obtusos com ells, però no podem trair la nostra llengua amb la facilitat que actualment mostrem, fins i tot estan a casa nostra. Que l’aprenguin els que volen romandre a Catalunya i sinó, que s’entornin allà on es trobin còmodes. No volem ocupants lingüístics de cap mena, ni funcionaris, ni policies, ni guàrdia civils, ni ciutadans que no es volen adaptar a la llengua del país. El català és i ha de continuar essent la única llengua a Catalunya incloent les seves variants pròpies a tots el Països Catalans.

Novè Punt – A Catalunya, durant tots els anys que els nostres ocupants han actuat amb la perversió que els caracteritza, han fet venir unes allaus de gent castellanoparlants o de francès, amb la clara intenció de destruir la nostra llengua i imposar la seva per unificar-nos com a ciutadans espanyols i/o francesos. És un atac frontal sense la més mínima consideració envers Catalunya i tot el què representem. Els francesos han avançat més en aquest camí, per diversos camins i motius que ara no ens interessen particularment. Els espanyols han tingut més dificultats i han hagut de pair algunes concessions, malgrat la intencionalitat sigui exactament la mateixa. Com exemple podem veure l’actuació del darrer impulsor d’aquest afer, el mateix “Franco”.

El fet ha produït els seus resultats. Centrant-nos en la Catalunya “española” el resultat és que tenim més parlants d’una llengua forastera que de parlants de català. O sigui que allò “de atado y bien atado” que va esgrimir el dictador, podem veure que ha estat una realitat que ens costarà molt de superar.

El tema te diferents versions dins la seva gravetat. Existeixen uns castellanoparlants que ho són contundentment i de manera ben conscient, per convenciment espanyolista i que portant anys i anys a Catalunya no renuncien mai a la seva llengua amb un esperit ple d’odi a Catalunya i al català. Existeix un altre segment que no ho fan impulsats per aquestes motivacions, sinó simplement per comoditat i per evitar l’esforç d’aprendre una llengua que per desgràcia no els és necessària. Amb aquest tipus de nouvinguts en tenim una important responsabilitat els mateixos catalans, amb la nostra desviació massa habitual de passar-nos a la seva llengua quan els sentim la primera paraula en castellà, o inclús més, quantes vegades una persona et para al carrer per demanar-te la situació d’un carrer i quan li respons en català, resulta que ell també ho és, o com a mínim l’entén i el parla amb tota normalitat. És un fenomen molt greu que els catalans no el podem afavorir. Som en aquest cassos més culpables que els que ens interpel·len en castellà. Tots hem vist cassos de dues persones catalanes i que normalment s’expressen en català, però al moment de conèixer-se entre elles es foten a parlar en castellà i així continuen, malgrat el seu accent català els delata a tots dos. Gravíssimes totes aquestes escenes, de les que els catalans ens hem de culpar seriosament.

Sentir dir “no hablo catalan” és una frase prou sentida, a voltes justificada i a voltes gens. En canvi no tinc experiència d’haver sentit dir – no parlo espanyol – jo ho he fet i tinc un llarg repertori de reaccions des de les més irades fins a alguna que ho ha acceptat, poques. No he dit mai el perquè no el parlo, no cal, malgrat sigui perquè no em dona la gana. Si m’entenen en català bé i sinó bon vent i barca nova. És una posició dura, potser fins i tot no prou aconsellable, però feu-ne la prova i ja veurem que en penseu.

A part d’aquest comentari personal, el que és clar és que perquè ens respectin ens hem de fer respectar d’una manera o altre. La nostra llengua necessita molt d’accions restauradores dels drets que ha perdut i que si continuem així esdevindrà el que no desitgem que és una clara desaparició.

El que si que hem d’incorporar és un clar enfrontament favorable al català i en tot cas reduir l’ús d’altres llengües al mínim indispensable. No parlem de quan estem fora del nostre país. A mi a Londres s’han esforçat en entendre’m en francès, ja que el meu anglès és pobre i en ocasions he de recórrer a aquesta llengua, això també m’ha passat a Alemanya. A Itàlia m’he ajudat del mateix català i en tots aquests cassos no he rebut cap senyal de rebuig. No he fet mai la prova a Espanya, perquè sé de sobres que aquesta gent no ho acceptaria en cap cas.

Doncs bé, a casa nostra la llengua és el català i de la manera que sigui hem de fer prevaldre aquest dret. I que no es confonguin, que és sols per unes lleis dictades per ells que el castellà és oficial a Catalunya. Ja hem parlat d’alguns catalans que ho varen acceptar alegrement i mostrant una inconsistència i una inconsciència abominables.

Plantem cara amb la llengua, on sigui i amb qui sigui a casa nostra, no ens deixem prendre aquest valor principal de la nostra identitat. Bé sigui amb bones paraules que justifiquin la nostra presa de posició o amb més rotunditat no deixem que ens trepitgin la llengua, un dels nostres emblemes més sagrats.

A manera de conclusió -

Bé sols hem citat alguns dels temes més importants en que els catalans hem de procedir a defensar-los amb totes les nostres forces. La Restauració de Catalunya depèn de la força amb què ens proposem lluitar, pacíficament, però amb una lluita sense pal·liatius contra tot el que se’ns ha imposat tan injustament. O retornem a Catalunya tot el seu bagatge, cultural, històric, lingüístic, estructural i patrimonial, o s’acabarà el nostre país per sempre més i els nostres besnéts i els seus descendents ho recordaran com una antigalla d’un passat llunyà i ja ni tan sols parlaran català. No és aquesta l’herència que els hem de deixar la nostra generació. La història ens titllaria de dèbils, de desnaturalitzats i fins i tot de indignes col·laboradors dels botxins del propi país. Lluitem sense descans per la Restauració de Catalunya.

Claudi Romeu, 22 de febrer del 08
(foto: Claudi Romeu amb Ricard de Vargas-Golarons)

CONCULCACIONS (97)
per Claudi Romeu

Catalunya, si us plau

Hi ha certa gent que ha fet i fa coses a Catalunya, però relativament poca que hagi fet bé el que en podríem dir-ne, els bons deures per Catalunya. Una visió és haver fet coses a Catalunya, incloent accions útils pel país i l’altra és haver aportat solucions encarades al gran repte de Catalunya per a la seva supervivència, que és sens dubte la preparació per a la independència, per fugir d’una vegada dels nostres destructors més corrosius que en són Espanya i França.

Una de les persones més destacades, potser també pel temps que en va tenir la més gran responsabilitat és sens dubte l’expresident Jordi Pujol. Va exercir durant 23 anys com a President de la Generalitat de Catalunya. No dubto en absolut del seu amor per Catalunya, i estic que segur que va realitzar molts afers verdaderament importants per aquest nostre país, però va cometre el pecat per omissió més sever contra Catalunya, que va consistir en mantenir-la subjugada sota la petja dels destructors estats espanyol i francès, sense ni piular en aquest sentit. No tan sols això sinó que va elogiar en alguns moments les glòries d’una Espanya democràtica, amb la inclusió del destructor i esperpèntic bilingüisme, també sense denúncia. Continuo afirmant que aquest president és indiscutible que va fer bones aportacions en benefici del país, però va passar pàgina tranquil·lament, sobrevolant el país sense parar atenció o negligint el repte més rellevant i decisiu que te plantejat Catalunya de cara a la seva permanència com a país lliure, o la seva desaparició definitiva i total, en mans d’aquest dos ferotges estats que he citat.

Darrera va venir lògicament un altre president, Pasqual Maragall, del que lamento profundament la seva malaltia anunciada recentment, i li desitjo el millor per a superar aquest mal tràngol. Però tornant al tema cabdal per Catalunya, ens varem quedar també absolutament orfes respecte a la perspectiva de major importància sobre el nostre país, concretada en el ser o no ser nacionalment parlant, que mai serà positiu mentre el control més decisori estigui en mans dels qui ens odien amb totes les seves forces, i sols estan a l’aguait que deixem de ser un problema per a ells, confirmant-se la nostra renúncia i desaparició final com a nació. Ell i el seu partit continuen promulgant el federalisme, el federalisme espanyol, en el qual segons ells hi aniria en el mateix cistell Catalunya com a regió autònoma o vés a saber què. A mi em continua semblant una proposta pobre i covarda, que en el fons no s’atreveix a dir a Espanya que se’ls ha acabat el bròquil i van arrossegant aquesta opció com a mal menor. Resumint, després d’aquesta presidència, ja acumulem pel cap baix, prop de vint-i-sis anys sense fer absolutament res decisori per la llibertat real i total de Catalunya. Deuen continuar pensant que ara no toca. Permetin-me que els pregunti, quan tocarà doncs? Si segueixen els seus prescriptors, mai!

Es nomena un tercer president el senyor “José Montilla”, (aquí i a la xina) i es constata que les coses van de mal en pitjor. Aquest president ja no és ni tan sols català, ja que ell és primer de tot espanyol i després pot fer les disquisicions i manifestacions que vulgui en referència a la seva dubtosa catalanitat, però si es considera espanyol, ja no cal que diguem res més perquè la seva filiació és clara, sincera i manifesta o sigui la seva total i única nacionalitat és espanyola. El demés són entreteniments que no passen del vermut. Sols cal veure com deixa anar velades crítiques en referència al tema de la identitat nacional catalana, que naturalment el preocupa com a la resta d’espanyols i ell aporta el seu granet de sorra perquè els catalans no ens animem en aquest sentit i continuem amorrats a aquesta paròdia nacional que ens volen endossar amb el nom d’Espanya. El que és més greu encara, és que aquest senyor té un partit al darrera que es diu català, o inclús catalanista, el PSC que li ha avalat aquesta ocupació amb l’ajuda d’ERC. Tristíssim!

Ens estem acostant, tot xino-xano, als trenta anys sense haver fet un pas endavant per al verdader repte que Catalunya te plantejat, la seva autèntica llibertat nacional o sigui la independència. Aquests anys venien precedits per quaranta més en els que la independència no tan sols estava rigorosament i dictatorialment prohibida pel govern espanyol il·legal, sinó que ni es podia pronunciar la paraula, amb risc d’anar a la presó, ser torturat i fins i tot jugar-se la vida, simplement per haver usat aquesta temible paraula.

Aquest és el panorama que podem contemplar, durant els darrers anys respecte a un país que està cada dia més proper a la frontera d’una realitat que es pot decantar, o bé per la sobirania i la salut nacional definitiva o per un declivi accelerat cap a la total desaparició, inclosa la nostra llengua, com a estendard més important i representatiu del nostre patrimoni, ja que els altres ja estan completament perjudicats, contaminats o desapareguts.

És sorprenent veure i constatar com un país, el nostre, ha passat de ser una nació capdavantera políticament dins Europa i el Mediterrani, a ser un país on els seus dirigents més decisius, han anat relliscant cap a una plena i fatal visió políticosocial, mancada de la més mínima possibilitat d’encarar un futur digne i segur de si mateixos. Un país que es consideri com a tal, no pot tenir al seu davant un reguitzell de persones amb aquesta debilitat política tan manifesta, mesquina i devaluada. Aquests tres presidents ens acosten de manera aparentment inevitable al desmantellament residual de Catalunya, i és només el poble en la seva vessant més popular (valgui la redundància) i completament desprotegit, sosté ell sol la única força i capacitat, que ens pot fer remuntar el terreny perdut i emprendre de nou el camí de la nostra vigorosa fortalesa per encarar un futur més potent i efectiu, plenament català sense renúncies de cap mena.

Segur que el poble no negligirà esforços en aquest sentit. Si no n’esteu convençuts, adoneu-vos com a partir del creixement irredempt de l’independentisme, ara molts polítics entre els quals també els citats, s’atreveixen a pronunciar alguna frase, on es situen més propers als conceptes de catalanitat, major sobirania, etc... però això no fa més que confirmar la esgarrifosa manca de líders en aquest rengló i que la feina ha de venir des de baix de tot, perquè sense aquest requisit, la majoria de polítics continuen immòbils en el seu ostracisme més pervers i oblidadís dels veritables objectius.

Finalment sembla que comencen a perfilar-se algunes persones que estan enaltint el concepte de independència i sobirania amb més contundència i d’una manera més resolutiva que en temps passats. Enhorabona si és així i benvinguts siguin, ja que si no avancem en aquests àmbit, s’estan exhaurint les forces vives del país!


Claudi Romeu, 26 d’octubre del 07