QUÈ FER AMB LA MANIFESTACIÓ DEL 18-2?

A veure si animem més aquest bloc, que sembla que li costi una mica d'arrencar. Proposo que obrir un debat sobre si participar o no en la manifestació del dia 18. Si ja sé que en la nostra tertúlia dels dimecres al Pa i Trago n'hem parlat i la gent no estava gaire per la feina. Però penso que ara la situació política ha canviat, sobretot després de l'enculada de CiU. En els darrers dies, tot sembla indicar que s'està congriant una mena de tsunami de dignitat patriòtica, de gent que ja n'està fins al capdamunt de tant polític de baixa estofa i que serà precisament aprofitant l'avinentesa d'aquesta convocatòria que tocarà terra. Així, doncs, el dimecres que ve proposo debatre si hi participem.

Personalment, penso que seria d'obligada assistència si ha de servir per pressionar ERC per tal que mantingui la seva postura contrària al nyap, així com per augmentar la tensió a l'interior de CiU, on els sectors sobiranistes s'estan rebotant cada cop més. Ara bé, aquest argument no seria vàlid si, ERC passa pel tubo abans del 18 de febrer. Els ecspanyols no són imbècils, i segurament pressionaran ERC perquè dimiteixi abans d'aquest dia, per la qual cosa els espera una via crucis considerable (dit sigui de passada, les amenaces de represàlia ja han començat, tant per la boca de Duran i Lleida com, molt més serioses, de La Caixa).

En el cas que ERC s'hagués rendit abans del 18, opció que malauradament no es pot descartar, la manifestació només tindria sentit si es pretén crear un nou Moviment Cívic per la Sobirania, al marge dels partits, però la viabilitat del qual seria força difícil, atès que rebria atacs duríssims de totes bandes.

Per altra banda, penso que ERC segurament, si té prou marge per aguantar les pressions, esperarà a veure els resultats de la manifestació, entenent-la com un sondeig de l'estat de cabreig o indignació de la "bona gent" (és a dir, d'aquells als que els polítics poden donar pel sac quan, com i on vulguin). Si el tsunami assoleix proporcions considerables (entre 500.000 i 1.000.000 de persones, posem el cas), segurament seria una bona excusa per marcar línia i afermar-se en el vot contrari al nyap. Si la participació és més baixa, doncs, segurament optaria per entrar a la cleda, com les ovelles empaitades pel gos d'atura.

Bé, com podeu veure, plantejo que ERC actuarà en tot moment no en funció de principis, sinó en clau estratègica, en funció dels seus interessos. Això és la realpolitik i la resta són punyetes.

Per altra banda, he de dir que de l'eslògan de la manifestació Som una Nació i tenim el Dret a Decidir, no m'acaba de fer el pes. L'expressió Som una Nació, l'he trobada sempre massa afirmacionista i estàtica, massa pujolista, per entendre'ns. Sempre he pensat que la ideologia afirmacionista pretèn fer passar bou per bèstia grossa i cau en un panxacontentisme i crida a l'immobilisme, al presentisme. De fet, al Quebec, les tesis afirmacionistes són defensades per aquells sectors nacionalistes més lights que es conformen amb un reconeixement de la identitat nacional quebequesa a l'interior de la federació canadenca. La segona part de l'eslògan em sona molt del constitucionalisme soviètic, on es tenia dret a moltes coses, però pràcticament no se n'exercia cap. No es tracta de "tenir dret a", es tracta de "decidir" i punt. Bé, però fent un exercici de generositat, m'empasso aquestes crítiques i mal que em pesi, accepto l'eslògan, sempre i quan, això no sigui obstacle perquè un cop en la manifestació, si és que hi assisitim, es pugui cridar amb totes les nostres forces INDEPENDÈNCIA!

La discussió resta oberta.