PER UNES ELECCIONS REFERENDÀRIES

Passi el que passi el proper 18-J, és hora de mirar més enllà i fer una reflexió sobre els fets esdevinguts els darrers dos anys. Proposo que l'anomenem el Bienni Catalanòfob, suposo que no cal cap mena d'explicació del perquè d'aquesta tria. Tinc la impressió que ens estem aproximant al tant esmentat punt de no retorn, que és aquell que es dóna en els processos d'alliberament nacional a partir del qual els fets s'acceleren i totes les previsions etapistes, incrementatives, de qui dia passa any empeny, salten pels aires.

Si el nyap s'aprova, serà la primera vegada en la història que l'Estatut d'Autonomia del Principat no serà recolzat per una majoria del cens electoral del territori. Aquesta sí que és una dada històrica i que reflecteix la crisi de l'opció autonomista.

Fixem-nos que el plebiscit del 2 d'agost de 1931 sobre l'Estatut de Núria, tot i tenir una abstenció del 38%, va comptar amb els vots favorables de 593.691 catalans i el contrari de 3.171. Les catalanes, que encara no gaudien del dret de vot, van recollir tanmateix, 400.000 signatures de suport. Això vol dir que l'autonomia, el 1931, va ser recolzada per aproximadament pel 61% dels ciutadans amb dret de vot.

Quasi 50 anys després, en el referèndum celebrat el 25 d'octubre del 1979 de l'Estatut de Sau, l'abstenció pujà al 40.66%. El vot afirmatiu recollí 2.321.872 paperetes i el no, 205.061. Això vol dir que l'autonomia va obtenir el suport del 52,3% del cens electoral.

Quin percentatge del cens electoral obtindrà el nyap de la Moncloa, el proper 18-J? Ara ja es pot dir que molt per sota del 50%, la qual cosa situa l'autonomisme en una posició molt incòmoda, per moltes voltes que se li vulgui donar. Ens trobem, doncs, davant d'una conjuntura històrica on per primera vegada, l'autonomia no comptarà amb la majoria dels vots dels electors del territori. És, per dir-ho clarament, el principi de la fi de l'autonomisme com a política d'acomodació (alguns diuen encaix) del Principat a l'Estat ecspanyol.

És per això que sense solució de continuïtat, cada cop apareixen amb més força iniciatives que proposen la celebració de plebiscits de sobirania o d'independència. És el cas de la gent de Catalunya Acció i la del recentment anunciat Partit Republicà Català. Són iniciatives clarament positives.

Tanmateix, penso que el problema és la facticitat. Vull dir que per convocar un referèndum d'autodeterminació o bé ho fas a la brava, amb la qual cosa hi ha assegurada la repressió per part de la policia ecspanyola (i, no ens enganyem, també dels Mossos d'Esquadra) o bé esperes que les Corts Generals ecspanyoles et concedeixin l'autorització per a fer-lo, cosa que òbviament és somniar mandarines de la Xina.

Hi ha, però, una altra possibilitat. L'impuls d'una elecció referendària. Amb aquesta expressió, em refereixo al fet que un cop es convoquin eleccions, el o els partits independentistes que hi concorrin anunciïn solemnement que en cas d'obtenir una majoria absoluta o una majoria suficient d'escons en el parlament que sigui (el del Principat, el del País Valencià o de les Illes), aprovarà una Declaració de Sobirania i proclamarà la Independència, alhora que anunciarà una proposta de negociació amb els ecspanyols i demanarà a la comunitat internacional el reconeixement de la República de Catalunya com a estat sobirà. Finalment, també anunciarà la creació d'una comissió per a la redacció de la Constitució Catalana.

Què s'aconsegueix amb aquesta proposta. Bàsicament posar un ganivet al coll als ecspanyols, de manera que vegin que ja no poden fer i desfer lliurement, a l'hora que serà un missatge al món que els catalans i les catalanes, finalment, anem a per totes en la nostra voluntat de normalitzar-nos políticament i deixar de ser una mena de rara avis i que en el fons constituïm un destorb. Perquè, sobretot després de l'exemple de Montenegro, ningú no entén que un poble vulgui ser autònom, si pot ser independent.