Punt d’inflexió

per Agustí Barrera i Puigví

El títol de l’article fa referència al punt d’una corba, en la qual aquesta canvia de sentit, això és el que creiem que passà el dissabte 1 de desembre, quan unes 700.000 persones es manifestaren a Barcelona contra el desgavell dels trens de rodalies, la incapacitat de la classe política per a defensar els interessos i els drets nacionals de Catalunya, hem recollit aquest i d’altres fets, i n’hem volgut fer uns comentaris que servissin com a reflexió.

Referint-se a aquella manifestació, algú va parlar de “catalans emprenyats”, davant de tanta ineficàcia, d’una manera de fer, caracteritzada pel “ qui dia passa any empeny”, sense projectes engrescadors, sense il·lusió.

La manifestació, un acte de dignitat nacional, derivà en una clara afirmació independentista, i de crítica a la línia política del president José Montilla, que representa la posició més subordinada a les ordres de Madrid, i també als seus aliats del tripartit. Els eslògans que se sentiren durant la protesta posaren en evidència que aquesta fou un clam en favor del dret de la nació a la independència, i a la gestió dels seus recursos econòmics des de Catalunya, això fins i tot representà un element de sorpresa per a alguns dels organitzadors de la marxa.

Mai tanta gent s’havia aplegat amb una reivindicació tan clara d’independència, l’espectre polític abastava des de CIU fins a la CUP que, amb matisos, coincidien en els aspectes bàsics, que generaren, motivaren, la marxa

El més important, a criteri nostre, és que l’eix nacional marcà la diferència entre els qui hi participaren i els qui no ho feren. Aquest eix, el nacional, se situa en el primer pla de lluita, en constatar com els problemes socials, les infraestructures, el dèficit fiscal, se subordinen a un fet cabdal, el dret a decidir, és a dir, a l’exercici del dret a l’autodeterminació, quan nosaltres puguem decidir sobre els nostres recursos i la seva gestió en funció dels interessos col·lectius, bona part dels problemes i mancances que ara tenim, no hi seran. En la manifestació del dia 1 de desembre l’independentisme assumí la defensa dels ciutadans en els problemes del dia a dia, que els polítics, pel que sembla, són incapaços de resoldre.

En la manifestació del dia 1 de desembre, es produí una important clarificació ideològica, el PP i el PSC se n’exclogueren, veiem doncs, el dibuix entre els espanyolistes, els unionistes, i el bloc nacional. El PSC se situà al costat del PP, per a tots dos l’única sobirania que reconeixen és la d’Espanya, això no és nou, fa anys que el PSOE no té cap discurs polític que no es pugui intercanviar amb el del PP, llevat de qüestions de matís, dubtem que a hores d’ara en el si del PSOE, algú encara segueixi creient en allò de “l’Espanya Federal”, s’ha substituït la ideologia pel màrqueting, és a dir, l’electoralisme.

UGT i CCOO van decidir de situar-se al costat del PP i el PSC, la pregunta seria, si aquests sindicats no ens poden defensar com a usuaris dels serveis públics, com ens poden defensar com a catalans, potser les vinculacions de la UGT amb el PSOE i un model de sindicats reformistes heretats de la transició, que viuen de les milionàries subvencions estatals, ens poden ajudar a entendre la seva actitud, aquesta s’entén millor quan aquests dos sindicats convoquen una vaga contra el traspàs dels treballadors de Renfe a la Generalitat de Catalunya. Aquí hauríem de fer una reflexió sobre la necessitat de tenir uns sindicats nacionals, com tenen els bascos, els corsos, que des de posicions patriòtiques defensin els interessos dels treballadors.

El dia 5 de desembre Joan Ferran, diputat del PSC, en unes declaracions a “El Periódico” manifestà que cal “arrencar la crosta nacionalista” de TV-3 i de Catalunya Ràdio, alhora que en una autèntica “cacera de bruixes” i en un discurs proper al del PP, amenaça els treballadors d’aquests mitjans sospitosos d’aquest pecat, que consisteix a resistir-se al procés d’espanyolització accelerat d’aquests mitjans públics de difusió. Entre els treballadors acusats hi ha l’Antoni Bassas, un extraordinari professional. “Tots els partits catalans rebutgen l’intent del PSC de pressionar els professionals dels mitjans públics” ( El Punt 5/12/2007 pàg-45), el PP elogia el portaveu socialista.

El nacionalisme espanyol fa una crosta molt potent, molt ben adherida al PSC, per moltes operacions de maquillatge que s’hi facin, malgrat la seva disfressa multiculturalista i cosmopolita, pensada per a diluir la nostra identitat cultural, tot i que dins el PSC, hi puguin haver nuclis catalanistes, que sempre han estat en minoria. Joan Ferran s’ha quedat sol amb el PP com a company de viatge.

Heribert Barrera és llicenciat en Química i Matemàtiques, enginyer químic per la Universitat de Montpeller i doctor en Ciències Físiques per la Universitat de la Sorbona (1948), la seva trajectòria política al llarg de la seva vida, ha estat modèlica. Les seves anàlisis són pròpies de qui aplica criteris científics a l’observació i la interpretació de la realitat, l’expresident del Parlament en declaracions fetes durant un diàleg amb l’expresident Jordi Pujol, el 4 de desembre al Club d’Opinió Arnau de Vilanova, al Petit Palau de la Música, afirmà que la voluntat del PSC és la d’afavorir l’eutanàsia per a Catalunya i que Catalunya com a poble desaparegui, que esdevingui una Comunidad Autónoma més com La Rioja, amb la llengua i la nació desaparegudes, en un clar procés d’assimilació.

H.Barrera ha demanat l’abstenció a les properes eleccions generals, per aconseguir un revulsiu entre els polítics catalans. Ell ha fet un diagnòstic pessimista de la societat catalana, un pessimisme diu, molt arrelat dins del cos social. Ha acabat dient que: “ no hi ha altra sortida que oposar-nos fermament a Madrid, que cal considerar que s’està moralment en estat de guerra amb l’estat espanyol i no avenir-se a cap ajuda a la governabilitat ni participació en el govern espanyol, ja que això només ens afebleix”

Les paraules del vell polític que conegué l’exili, i fou un combatent de l’Exèrcit Popular, pensem que haurien de ser un element de reflexió per a tots els ciutadans conscients.

Veiem que passen fets importants, que força coses es mouen, que cal que estiguem amatents als esdeveniments i que, sobretot, no deixem la política de debò a mans dels qui es dediquen a la política, aquesta és un afer massa important per a fer-ho.

Agustí Barrera